Esclat documental

Empa­tia i xar­xes

Car­les Viñas, expert en noves tec­no­lo­gies, joven­tut, par­ti­ci­pació ciu­ta­dana i asso­ci­a­ci­o­nisme, posa l'accent en dos aspec­tes que aju­den a enten­dre el feno­men. Creu que si ha tin­gut tant impacte és perquè “qual­se­vol per­sona que ha tin­gut un acci­dent de bici es pot tro­bar en una situ­ació així”: “A la majo­ria de What­sApps i a les xar­xes, el fil con­duc­tor era la Patri­cia i el final tràgic que va tenir. Això genera molta pro­xi­mi­tat i empa­tia a tot­hom, i n'ha fet difusió també molta gent que d'entrada no s'interes­sa­ria per aquest tema.”

L'altre fac­tor que explica l'impacte és que “les xar­xes soci­als han tin­gut un paper impor­tant perquè la vegi molta gent, la publi­ci­tat que havia fet la tele­visió de l'emissió era més aviat esca­dus­sera, però s'ha difós alter­na­ti­va­ment”. En la mateixa línia, Joan González creu que “sens dubte les xar­xes soci­als han tin­gut un paper extra­or­di­nari com a cam­pa­nya de comu­ni­cació per por­tar els espec­ta­dors davant la pan­ta­lla de tele­visió un dia a una hora. Les xar­xes han estat el gran depar­ta­ment de comu­ni­cació de la pel·lícula.”

Ismael Peña, expert en dret i ciència política de la UOC, atribuïa ahir l'èxit d'audiència de l'emissió “a les xar­xes soci­als, amb What­sApp, Twit­ter i Face­book al cap­da­vant”, que “van acti­var els espec­ta­dors molts dies abans de la data d'emissió, men­tre el pas­sa­ven al Canal 33, i ho con­ti­nuen fent en el pano­rama que es podria obrir de reo­ber­tura del cas”.

En qual­se­vol cas, no és cap nove­tat que un docu­men­tal tin­gui tant impacte, i que el vegi molta gent, sigui per la tele­visió, en sales, a inter­net... De fet, Xavier Arti­gas explica que un dels refe­rents de Ciu­tat morta és un film nord-ame­ricà: “Hi ha un pre­ce­dent, un cas als Estats Units, d'un mun­tatge poli­cial molt greu amb què una per­sona va aca­bar tan­cada a la presó amb cadena perpètua”. Errol Mor­ris va fer un docu­men­tal sobre el tema, The thin blue line (1989), i, gràcies a això, “aquesta per­sona va ser excul­pada imme­di­a­ta­ment i va que­dar en lli­ber­tat sense càrrecs”. “Espe­rem que passi el mateix en aquest cas. El cinema pot ser­vir per fer una denúncia social i can­viar les coses”, diu Xavier Arti­gas.

‘Boom' del docu­men­tal

Ara fa deu anys, Mic­hael Moore va por­tar el docu­men­tal de denúncia a cotes de popu­la­ri­tat mai vis­tes amb una sèrie d'èxits con­se­cu­tius: Bow­ling for Colum­bine (2002), Fah­ren­heit 9/11 (2004), Sicko (2007)... També va tenir un gran impacte Super size me (2004), diri­gida per Mor­gan Spur­lock i amb McDo­nald's i la mala qua­li­tat dels ali­ments que ser­veix en el punt de mira. Els últims anys, el boom s'ha estès a dife­rents països, i no es pot vin­cu­lar a uns pocs noms. Fins al punt que Joan González creu que “en l'àmbit inter­na­ci­o­nal el docu­men­tal està vivint la seva etapa d'or”. Un boom que, al seu enten­dre, no serà pas­sat­ger: “Jo crec que aquesta etapa s'ins­tal·larà, la soci­e­tat ha accep­tat el docu­men­tal com una expressió entre l'art i la ciu­ta­da­nia, com una expressió estètica, trans­for­ma­dora i d'enri­qui­ment.” Cata­lu­nya no n'ha que­dat al marge, ben al con­trari. “El que estem vivint a Bar­ce­lona i Cata­lu­nya no té cap cas com­pa­ra­ble al sud d'Europa, la soci­e­tat cata­lana ha tin­gut un accés més ràpid, els dar­rers anys, a fer-se seu el docu­men­tal.”

Una de les claus de l'èxit del docu­men­tal, i que té molt a veure amb el plan­te­ja­ment de Ciu­tat morta, és l'ús que se'n fa per inves­ti­gar i denun­ciar. “Avui en dia hi ha mol­tes eines per fer arri­bar a la gent les coses –diu el direc­tor de Docs Bar­ce­lona–. El que no és habi­tual és tenir el temps i els diners per poder inves­ti­gar una cosa a llarg ter­mini. Una part del docu­men­ta­lisme està tre­ba­llant en paral·lel i fent la feina del peri­o­disme d'inves­ti­gació.”