La voluntat inalterable de ser músics

un dels pos­si­bles doblets de l'atapeïda nit de diven­dres al fes­ti­val Stre­nes de Girona: dues estre­nes abso­lu­tes que, en prin­cipi, són difícil­ment rela­ci­o­na­bles. Pot­ser el que més com­par­tei­xen Cris Jua­nico (Ciu­ta­de­lla, 1967) i Car­les Vidal / Tom Hagan (Salt, 1979) és la vocació i la passió per l'ofici, la volun­tat inal­te­ra­ble de ser músics, cadascú a la seva manera.

Jua­nico, un menorquí molt gironí, va tor­nar en certa manera a casa per estre­nar F(a)usta, el seu pri­mer disc amb cançons noves des de Pedres que rallen (2010) i un viatge amb un cert risc per nous ter­ri­to­ris sonors. “Aquest és un disc amb cançons ves­ti­des de fusta que em fan sen­tir molt afor­tu­nat”, va dir Jua­nico al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, jugant amb la doble lec­tura del títol: fusta fausta, que dóna feli­ci­tat.

Acom­pa­nyat pel seu fidel Joan Solà-Mora­les al con­tra­baix –només amb ell va cons­truir Dues pedres, el disc que va ins­pi­rar aquest nou pro­jecte– i per un quar­tet de corda, Cris Jua­nico va inter­pre­tar ínte­gra­ment el nou disc des dels seus dos pri­mers temes, Com un infant –que va repe­tir per cloure el con­cert, on es va gra­var un vide­o­clip d'aquesta cançó– i Crec mirar, inclo­ses també les dues ver­si­ons inter­re­la­ci­o­na­des: Tot espe­rant Ulis­ses, en home­natge a Ovidi Mont­llor per obrir els bisos només amb el con­tra­baix i el vio­lon­cel de Núria Padrós, i prèvia­ment el Viatge a Ítaca de Lluís Llach, que només s'inclou a l'edició digi­tal de F(a)usta. Na Cecília, Pell de meli­cotó, Pedres que rallen i la sem­pre ben rebuda Si véns, van ser les úniques mira­des enrere en un con­cert repo­sat i deli­cat, d'autèntica orfe­bre­ria sonora.

A l'audi­tori Via­der de la Casa de Cul­tura, Tom Hagan hi va fer el seu propi doblet: dos con­certs seguits, a les 22 h i a mit­ja­nit, en un repte que va posar a prova la seva veu i la pro­fes­si­o­na­li­tat del seu tècnic, Xebi SF, el qual va saber domi­nar prou bé l'acústica d'un recinte ene­mic de les gui­tar­res elèctri­ques i les bate­ries. Acom­pa­nyat per una banda impe­ca­ble, Tom Hagan va tocar pràcti­ca­ment tot el seu últim disc, titu­lat Car­les Vidal, i mitja dot­zena de temes de Car­li­tos buey i Muy bien Car­li­tos: un ampli ven­tall d'estils musi­cals refor­mu­lats, del rock i el pop al country i el gos­pel, que va cul­mi­nar amb l'apoteòsica Covard.