Renovar el cinema de terror

Pre­sen­tada a la Set­mana de la Crítica de Canes 2014 i ben aco­llida en el dar­rer fes­ti­val de Sit­ges, It follows, de David Robert Mitc­hell, par­teix d'una idea força malal­tissa: l'explo­ració de la sexu­a­li­tat com a ori­gen del mal. La pro­ta­go­nista de la història és objecte d'una estra­nya male­dicció després d'haver vis­cut la seva pri­mera experiència sexual. És com si la sexu­a­li­tat portés explícita una male­dicció i fos l'ori­gen d'un seguit de fets fos­cos que aca­ba­ran pro­vo­cant el ter­ror en una comu­ni­tat. L'encert d'It Follows no radica tant en la història que explica sinó en com s'explica. L'argu­ment podria con­si­de­rar-se com una mena de bar­reja entre els slas­hers dels setanta –La noche de Halloween i la saga de Freddy Kru­e­ger– amb el ter­ror de caràcter més espi­ri­tual d'alguns clàssics del cinema asiàtic –la saga The Ring.

La bar­reja resulta curi­osa sobre­tot perquè, en la seva posada en escena, el direc­tor deci­deix jugar amb l'ana­cro­nisme. Estem en un pre­sent inde­ter­mi­nat en què la tec­no­lo­gia –mòbils, ordi­na­dors– sem­bla abso­lu­ta­ment absent. En l'entorn ens tro­bem amb un grup d'ado­les­cents, una hipotètica història d'amor romàntic i, sobre­tot, una sèrie de situ­a­ci­ons fan­tas­magòriques i ter­rorífiques. Hi ha qui con­si­dera que en els dar­rers temps s'han produït una curi­osa reno­vació del cinema de ter­ror amb títols com The Baba­dook de Jen­ni­fer Kent i La cabaña en el bos­que de Drew God­dard. Serien obres que par­tei­xen de la tra­dició però que bus­quen solu­ci­ons més ima­gi­na­ti­ves per a un gènere que sem­bla esgo­tar-se. It Follows juga amb sofis­ti­cats plans seqüència, amb algun tour de force emo­ci­o­nal i amb alguna sor­tida intel·ligent. No és un film que des­con­certi, però, si el lle­gim en clau de gènere, fun­ci­ona com a aposta atre­vida.