Teatre terapèutic

Tea­tre per cal­mar l'ànima. A la inqüesti­o­na­ble volun­tat de gene­rar un espai per a la reflexió, el tea­tre del mirall també vol redi­mir l'ànima. És el cas de Cuando todos pen­sa­ban que estábamos des­a­pa­re­ci­dos, un tre­ball creat a par­tir de la com­pa­nyia mexi­cana Vaca35 i la cata­lana Tea­tro­de­Cerca. Con­vi­den a un àpat tea­tral en què expli­quen els lli­gams amb per­so­nes mor­tes a par­tir dels plats que cui­nen. Pot ser sal­mo­rejo o chile picant. També Marga Socias (cui­nada dins del Tea­tro de los Sen­ti­dos) deci­deix fer un cop de cap i pas­sar-se al món de l'autònom amb una agència de viat­ges sin­gu­lar. El públic, a mig camí de la ficció i de la veri­tat, troba un espai inte­rior per deci­dir en què inver­ti­ria el temps extra de vida que li faci­lita (apa­rent­ment) l'agència i per cosir una història d'amor. Tan ingènua com eficaç, l'actriu (o millor direc­tora en potència d'un negoci emo­ci­o­nal) acon­se­gueix atra­par l'espec­ta­dor i, així, con­ver­tir aquest pas­seig insòlit en un petit moment de vida.

Cuando todos pen­sa­ban... és un dels pro­jec­tes més espe­rats d'aquesta Fira Tàrrega. Perquè mira de fer con­fluir dos uni­ver­sos molt per­so­nals, el de Vaca35 i el de Tea­tro deCerca. Els mexi­cans van sor­pren­dre amb una adap­tació de Las cri­a­das que viat­java del text al tea­tre físic i a les esce­nes d'una poe­sia cap­ti­va­dora, sense xarxa. A Tàrrega, els de Tea­tro­de­Cerca van rega­lar aquell Que te vaya bonito que nave­gava de la festa i l'excés a la dis­cussió i l'emoció a flor de pell. El resul­tat és aquest Cuando todos..., que, cer­ta­ment, acon­se­gueix fusi­o­nar els dos mètodes de tre­ball des de la veri­tat i la radi­ca­li­tat.

El punt de par­tida són les cos­mo­vi­si­ons gai­rebé opo­sa­des entre la cul­tura mexi­cana i l'euro­pea: en la pri­mera, la mort es viu com una festa (que no exclou moments de ràbia i de plor). La cul­tura euro­pea, en canvi, fuig tant com pot de la mort: és un gest massa íntim, es vol plo­rar des­con­so­la­da­ment gai­rebé en pri­vat. Si la vida és una cadena de fets quo­ti­di­ans, també el record d'un mort o d'algú esti­mat pot venir per les olors d'un plat. Una crema de ver­du­res és un men­jar de vida que recorda l'àvia, i que ara l'actriu Cris­tina Gámiz cuina per a la seva mare. Un sal­mo­rejo remet al men­jar rudi­men­tari de camp, sense culle­res, sucant-hi pa i que evoca el fami­liar de Jorge-Yamam Ser­rano que va ser exe­cu­tat durant la Guerra Civil. Però és que, a una de les actrius mexi­ca­nes, unes mon­ge­tes amb xoriço li des­per­ten el record del pare mort, i un plat fet amb ver­du­res i ou que tam­poc se ser­veix amb coberts remet a la infància del que recorda la Sra. Lulu, que ho cuina sense posar-se davan­tal i amb totes les joies pen­ja­des al coll!

L'espec­ta­cle que farà tem­po­rada a la Villar­roel d'aquí a poques set­ma­nes viatja del dis­curs per­so­nalíssim (que pot can­viar segons el que senti l'actor) en pri­mera per­sona i adreçat a un públic amb les llui­tes intes­ti­nals, gai­rebé esca­tològiques, entre els per­so­nat­ges. Però és un espec­ta­cle que vol redi­mir, con­so­lar. I, per això, després de la guerra, del con­flicte, hi ha la retro­bada i la volun­tat de fer les paus. Pot­ser sem­bla massa gratuïta, la recerca d'aquest con­flicte, però és el pas neces­sari per con­vo­car després els seus morts, men­tre el foc va cui­nant el plat a foc lent. L'obra acaba amb una estesa d'ele­ments de cuina i per­so­nals que cons­tru­ei­xen un mapa d'emo­ci­ons. I, com uns Exer­ci­cis d'amor d'El Pont Flo­tant, la cuina es com­par­teix amb la mateixa sim­pli­ci­tat que l'expo­sició crua dels ingre­di­ents d'aquest plat escènic que, per moments, busca una certa com­pe­tició emo­ci­o­nal, però que lliga espès com una salsa deli­ci­osa.

A mitja tarda, un espec­ta­cle que pro­met con­trovèrsia, fet a par­tir de tallers de l'actriu Carla Rovira amb la cana­lla de Tàrrega. La tesi és que els nens dema­nen poder expres­sar-se i par­lar de tot. També del dolor. Com tot viatge a la penom­bra, es cul­mina amb una tro­bada rege­ne­ra­dora. Tots volem ser galli­nes com les de Most of all, you've got to hide it from chicks. Una versió radi­cal del Mon­tando pollos clow­nesc de Jango Edwards al Fòrum 2004.

Són tan sols alguns exem­ples de l'edició d'enguany, que torna a tro­bar-se coin­ci­dint amb una Diada mul­ti­tu­dinària. Amb menys públic (avui s'espera una veri­ta­ble mul­ti­tud pels car­rers), la teràpia és més íntima.