cultura

Teatre terapèutic

Vaca35 proposa a Fira Tàrrega una revisita a la mort a partir de la gastronomia que els vincula i Marga Socias crea una agència de viatges que connecta amb l'univers

Si la cultura mexicana viu la mort com una festa, l'occidental procura més aviat amaga-la
Carla Rovira revisa el ‘Montando pollos' del Fòrum 2004 amb una canalla potent

Tea­tre per cal­mar l'ànima. A la inqüesti­o­na­ble volun­tat de gene­rar un espai per a la reflexió, el tea­tre del mirall també vol redi­mir l'ànima. És el cas de Cuando todos pen­sa­ban que estábamos des­a­pa­re­ci­dos, un tre­ball creat a par­tir de la com­pa­nyia mexi­cana Vaca35 i la cata­lana Tea­tro­de­Cerca. Con­vi­den a un àpat tea­tral en què expli­quen els lli­gams amb per­so­nes mor­tes a par­tir dels plats que cui­nen. Pot ser sal­mo­rejo o chile picant. També Marga Socias (cui­nada dins del Tea­tro de los Sen­ti­dos) deci­deix fer un cop de cap i pas­sar-se al món de l'autònom amb una agència de viat­ges sin­gu­lar. El públic, a mig camí de la ficció i de la veri­tat, troba un espai inte­rior per deci­dir en què inver­ti­ria el temps extra de vida que li faci­lita (apa­rent­ment) l'agència i per cosir una història d'amor. Tan ingènua com eficaç, l'actriu (o millor direc­tora en potència d'un negoci emo­ci­o­nal) acon­se­gueix atra­par l'espec­ta­dor i, així, con­ver­tir aquest pas­seig insòlit en un petit moment de vida.

Cuando todos pen­sa­ban... és un dels pro­jec­tes més espe­rats d'aquesta Fira Tàrrega. Perquè mira de fer con­fluir dos uni­ver­sos molt per­so­nals, el de Vaca35 i el de Tea­tro deCerca. Els mexi­cans van sor­pren­dre amb una adap­tació de Las cri­a­das que viat­java del text al tea­tre físic i a les esce­nes d'una poe­sia cap­ti­va­dora, sense xarxa. A Tàrrega, els de Tea­tro­de­Cerca van rega­lar aquell Que te vaya bonito que nave­gava de la festa i l'excés a la dis­cussió i l'emoció a flor de pell. El resul­tat és aquest Cuando todos..., que, cer­ta­ment, acon­se­gueix fusi­o­nar els dos mètodes de tre­ball des de la veri­tat i la radi­ca­li­tat.

El punt de par­tida són les cos­mo­vi­si­ons gai­rebé opo­sa­des entre la cul­tura mexi­cana i l'euro­pea: en la pri­mera, la mort es viu com una festa (que no exclou moments de ràbia i de plor). La cul­tura euro­pea, en canvi, fuig tant com pot de la mort: és un gest massa íntim, es vol plo­rar des­con­so­la­da­ment gai­rebé en pri­vat. Si la vida és una cadena de fets quo­ti­di­ans, també el record d'un mort o d'algú esti­mat pot venir per les olors d'un plat. Una crema de ver­du­res és un men­jar de vida que recorda l'àvia, i que ara l'actriu Cris­tina Gámiz cuina per a la seva mare. Un sal­mo­rejo remet al men­jar rudi­men­tari de camp, sense culle­res, sucant-hi pa i que evoca el fami­liar de Jorge-Yamam Ser­rano que va ser exe­cu­tat durant la Guerra Civil. Però és que, a una de les actrius mexi­ca­nes, unes mon­ge­tes amb xoriço li des­per­ten el record del pare mort, i un plat fet amb ver­du­res i ou que tam­poc se ser­veix amb coberts remet a la infància del que recorda la Sra. Lulu, que ho cuina sense posar-se davan­tal i amb totes les joies pen­ja­des al coll!

L'espec­ta­cle que farà tem­po­rada a la Villar­roel d'aquí a poques set­ma­nes viatja del dis­curs per­so­nalíssim (que pot can­viar segons el que senti l'actor) en pri­mera per­sona i adreçat a un públic amb les llui­tes intes­ti­nals, gai­rebé esca­tològiques, entre els per­so­nat­ges. Però és un espec­ta­cle que vol redi­mir, con­so­lar. I, per això, després de la guerra, del con­flicte, hi ha la retro­bada i la volun­tat de fer les paus. Pot­ser sem­bla massa gratuïta, la recerca d'aquest con­flicte, però és el pas neces­sari per con­vo­car després els seus morts, men­tre el foc va cui­nant el plat a foc lent. L'obra acaba amb una estesa d'ele­ments de cuina i per­so­nals que cons­tru­ei­xen un mapa d'emo­ci­ons. I, com uns Exer­ci­cis d'amor d'El Pont Flo­tant, la cuina es com­par­teix amb la mateixa sim­pli­ci­tat que l'expo­sició crua dels ingre­di­ents d'aquest plat escènic que, per moments, busca una certa com­pe­tició emo­ci­o­nal, però que lliga espès com una salsa deli­ci­osa.

A mitja tarda, un espec­ta­cle que pro­met con­trovèrsia, fet a par­tir de tallers de l'actriu Carla Rovira amb la cana­lla de Tàrrega. La tesi és que els nens dema­nen poder expres­sar-se i par­lar de tot. També del dolor. Com tot viatge a la penom­bra, es cul­mina amb una tro­bada rege­ne­ra­dora. Tots volem ser galli­nes com les de Most of all, you've got to hide it from chicks. Una versió radi­cal del Mon­tando pollos clow­nesc de Jango Edwards al Fòrum 2004.

Són tan sols alguns exem­ples de l'edició d'enguany, que torna a tro­bar-se coin­ci­dint amb una Diada mul­ti­tu­dinària. Amb menys públic (avui s'espera una veri­ta­ble mul­ti­tud pels car­rers), la teràpia és més íntima.

Una porta als Estats Units

El director de Fira Tàrrega, Jordi Duran, va haver de frenar la conversa amb la responsable de les arts escèniques del festival Summer de Nova York perquè va entrar un pastís amb motiu dels 10 anys del lunch meeting, ahir al migdia als Escolapis. Fira Tàrrega va ser la primera que va instaurar a Catalunya una trobada informal entre programadors internacionals (principalment europeus) i artistes de casa, amb la possibilitat de vendre els espectacles que es veien a Tàrrega. Ahir Duran va ser prudent i entusiasta aclarint que les actuacions de Urban Nation d'aquest any permeten iniciar-se en un nou mercat: el nord-americà (tot i aclarir que el principal mercat dels creadors catalans continua sent Europa). Cal dir que, puntualment, també s'ha accedit a festivals de l'Amèrica Llatina.

Ahir es va acabar el seminari Street Fresh i s'han redactat unes primeres conclusions que permetin continuar ampliant una recerca de com presentar, produir i compartir talent creatiu arreu d'Europa. Tàrrega és cap de cartell al sud d'Europa, i ho és per la seva feina pacient al llarg de tot l'any: complicitats que es poden compartir amb un tall de pastís, com ahir.

El cap de setmana de Fira Tàrrega és el moment culminant per al públic, perquè és quan es multipliquen les representacions dels principals muntatges. Les entrades per a la majoria dels espectacles de sala estan exhaurides. El repte és bastir un programa molt ampli i atractiu per a tot tipus de públic, que respongui a les necessitats dels artistes i que alhora garanteixi molta oferta per al públic curiós o per encuriosir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia