Momo, aquella nena que desarma

La com­pa­nyia de tea­tre Anna Roca ha fet una pre­ci­osa adap­tació de Momo, una novel·la que molts pares i tiets van lle­gir quan eren cana­lla. Als més petits, els mera­ve­lla per la contínua sor­presa en un esce­nari rodó, en què els actors tra­ves­sen i cir­cu­len pel dar­rere, sem­pre mirant de sor­pren­dre els con­gre­gats en aquell espai derruït però poètica­ment magnètic. A la cana­lla més gra­na­deta, els hau­ria d'aixe­car la curi­o­si­tat de lle­gir aquesta novel·la fosca amb una llum potent que encega la per­so­na­li­tat de la mis­te­ri­osa Momo. I és que, sal­vant les distàncies, Ende res­pira un aire simi­lar al de Saint-Exúpery (el d'El petit Príncep), en què una història molt sim­ple agafa tona­li­tats fos­ques i té tan­tes capes de lec­tura com l'oient sigui capaç d'escol­tar. És un ressò que mul­ti­plica les veus. I que atrapa tot­hom molt, o més encara.

El tre­ball dels tres actors és cali­doscòpic. Perquè amb petits ele­ments des­do­blen els per­so­nat­ges prin­ci­pals i també els secun­da­ris. Saben gene­rar empa­tia amb els dis­sor­tats amics Nino (el paleta) i Nicola (el res­pon­sa­ble d'una cafe­te­ria); i amb Bepo (l'escom­braire paci­ent) i Gigi (l'expli­ca­dor d'històries, capaç de fer qual­se­vol altre feina, sem­pre amb un som­riure). Per una altra banda, els homes gri­sos, que com­pren el temps dels ciu­ta­dans d'aque­lla vil·la pacífica, són con­tro­ver­tits. Pri­mer, sem­blen rao­na­bles: però en excés, són dic­ta­dors sense com­passió, que fan embo­gir tots aquells que cap­ti­ven.

La reacció del públic és d'un ampli som­riure. Tant quan es dei­xen mera­ve­llar pel movi­ment del peix dau­rat, com quan els homes gri­sos acor­ra­len tots els ciu­ta­dans. Hi ha una angoixa, una certa con­tra­dicció (en els adults per veure's iden­ti­fi­cats en la dèria del tre­ball pel tre­ball) i en la cana­lla (amb la neces­si­tat de dis­po­sar de tots els com­ple­ments d'una joguina “per no avor­rir-se”). Però el som­riure no s'esborra del ros­tre que es con­grega en rot­llana, com un ele­ment més indis­pen­sa­ble de l'esce­no­gra­fia. Segu­ra­ment, tot es deu a les ganes d'expli­car la història dels tres actors i per­so­nat­ges alhora. Hi ha un entu­si­asme que tras­passa.