Un triangle marcat per l'atzar

Benoît Jac­quot ha pas­sat de ser un pro­te­git de Mar­gue­rite Duras a con­ver­tir-se en aquell cine­asta de pres­tigi tot ter­reny que és capaç de sal­var una certa dig­ni­tat del cinema francès. La tem­po­rada pas­sada, Jac­quot va tenir l'honor de fer un doblet de fes­ti­vals. Men­tre que al fes­ti­val de Venècia hi pre­sen­tava 3 cora­zo­nes, cinc mesos després pre­sen­tava a Berlín Jour­nal d'una femme de cham­bre, amb l'únic ele­ment en comú de voler fer una obra acu­rada, freda, però capaç de man­te­nir un més que dubtós pres­tigi.

3 coeurs es pre­senta com una dis­creta història sen­ti­men­tal al vol­tant d'un tri­an­gle frus­trat. Marc –Benoît Poel­vo­orde– perd el tren de retorn a París i coneix Sop­hie –Char­lotte Gains­bourg–, per qui sent un fort desig. La pare­lla que­den per tro­bar-se als jar­dins de les Tulle­ries de París, però l'atzar esguerra la tro­bada. Un temps després Marc conei­xerà Syl­vie –Chi­ara Mas­tro­ianni–, amb qui ini­ciarà una relació sense saber que és la ger­mana de Sop­hie. L'estruc­tura tri­an­gu­lar girarà a l'entorn d'un joc forçat de casu­a­li­tats que ser­virà per cons­truir una història mar­cada per les incer­te­ses del destí, el paper de la passió i la cons­ta­tació que és molt com­pli­cat apa­gar el foc de l'amor. La història està mal resolta i li falta un com­po­nent romàntic que pugui sal­var el seu hipotètic to novel·lesc. Una part del pro­blema de la pel·lícula radica a voler con­ver­tir Benoît Poel­vo­orde en l'home romàntic del relat. Vist fa poc a El nuevo nuevo tes­ta­mento, és un actor massa este­re­o­ti­pat en un deter­mi­nat model de per­so­nat­ges. La seva tran­sició cap a altres regis­tres no acaba de resul­tar creïble.