francesc cabana
Quadern d’economia
Productes molt diversos
Segueixo amb la repassada dels factors positius de l’economia catalana. La geopolítica mereix un notable, així com la producció industrial. Avui i en tercer lloc ens preguntem: què fabrica Catalunya?
Catalunya no té indústria pesant, com la siderúrgia, la indústria naviliera o la procedent de l’explotació de mines. Fins fa 50 anys, aquesta absència era considerada un dèficit considerable. Però aviat canviaren les coses, al mateix temps que l’economia espanyola s’obria als mercats exteriors. L’Instituto Nacional de Industria –INI– s’havia dedicat a crear indústria pesant, deixant Catalunya fora de les seves inversions. Els catalans ho vàrem considerar una ofensa voluntària del franquisme, ja que l’única obra de l’INI en territori català va ser l’Enher –Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana–. Però arribà la democràcia i les realitzacions de l’INI es començaren a desmantellar, pel fet de no ser rendibles i ser una font de pèrdues inacabables: les mines de carbó, les drassanes, les refineries de petroli a 400 quilòmetres dels ports on arribaven els petroliers, etc.
La indústria catalana era tèxtil, seguint la tradició de la primera potència industrial del món: la Gran Bretanya. Però tampoc aquí hi havia primera matèria: el cotó arribava dels estats americans de Geòrgia i Alabama; la llana, de Castella, Andalusia i Aragó; la seda, d’allí on nostre Senyor va perdre les sabates, molt lluny. Tot i això la producció tèxtil catalana superava la de països com Suïssa i la de tots els estats nòrdics. A la fonda de tots els pobles d’Espanya podies trobar un català que portava mostres de teixit, que es transformaven en comandes a Terrassa, Sabadell, si era llana, o a fàbriques prop del Llobregat o del Ter, si era cotó.
Fins al 1968, la producció tèxtil era el primer sector industrial de Catalunya. Però una màquina tèxtil requeria foneries, les llançadores eren de fusta, etc. La indústria catalana es va anar diversificant. Les fàbriques químiques alemanyes –Bayer, Basf, Hoechst– vingueren a vendre els seus colorants als fabricants de teixits. La Pirelli s’instal·là a Manresa per fer neumàtics. Els catalans van aprendre aviat el que tenien davant, de tal manera que, a primers del segle XIX, fabricàvem un cotxe –l’Hispano-Suiza–, que només era equiparable al Rolls-Royce britànic. Els catalans tenim manetes.
Amb l’entrada de l’Estat espanyol i al Mercat Europeu, la indústria catalana i especialment la tèxtil van haver de tancar les fàbriques. Però les comarques tèxtils es refarien aviat, amb productes que no tenien res a veure amb els teixits. No sé si hi ha alguna tesi doctoral sobre la transformació industrial catalana de la segona part del segle XX. La indústria catalana es diversificà d’allò més i actualment a Catalunya es fa una mica de tot, des de piscines fins a cervesa o medicaments. Tots aquests productes tenen un denominador comú: un alt valor afegit. Els productes de baix valor afegit són aquells que no requereixen ni talent ni formació, ja que aquests es fan allà on hi ha mà d’obra barata, com l’Índia o la Xina. A Catalunya els operaris amb feina tenen talent i formació professional. En resum: geopolítica, notable; tradició industrial, notable; diversificació industrial, excel·lent.
