Les herències tornen a dividir la societat
Més que el talent o l’educació, molta gent diposita l’esperança de progressar en el llegat econòmic dels pares o dels avis
L’impacte de les crisis i la revaloració dels immobles fan emergir un patró d’acumulació de la riquesa generacional
La saviesa popular diu que el diner fa diner, com si una llei física implacable fos la responsable que els rics siguin cada cop més rics. Ara bé, l’acumulació de la riquesa és un fenomen que no només afecta la punta de la piràmide social. En les darreres dues dècades, les successives crisis econòmiques, l’impacte desigual de l’estat del benestar entre edats, però sobretot la forta revaloració del patrimoni immobiliari estan fent emergir un patró generacional d’acumulació.
L’anomenada “generació silenciosa”, és a dir, els nascuts entre el 1930 i el 1958, han passat en vint anys de tenir el 25% de la riquesa neta entre generacions a acumular-ne el 42%, en detriment dels baby-boomers (1958-1980) però sobretot dels mil·lennistes (1981-1996), que són els més perjudicats en el repartiment. “L’habitatge ha ampliat les bretxes intergeneracionals i intrageneracions de riquesa en els darrers anys”, subratlla un estudi recent de la Fundación Afi Emilio Ontiveros.
En aquest context, heretar dels avis s’ha convertit en un factor determinant per fer un salt patrimonial. Aquest protagonisme de l’herència torna a situar la societat en un escenari en què no es trobava des de fa més d’un segle, quan el llegat familiar era el trampolí més important de progrés i desenvolupament personals, quan el bressol i no el talent determinava el futur de les persones, i quan els més desfavorits només podien burlar el seu destí casant-se amb una persona que estigués en la línia successòria d’una fortuna familiar. “Seria exagerat afirmar que ens trobem en una situació d’aquest tipus, però si no es fan les polítiques econòmiques i distributives que ho evitin hi ha un risc evident d’acabar sent una societat heritocràtica”, assegura Daniel Manzano, economista d’Afi i director de l’estudi Demografía, vivienda y brechas de riqueza.
Llegat vs. talent
Heritocràcia es contraposa a meritocràcia, on mana el talent. A més d’estar basada en la desigualtat, l’heritocràcia comporta una societat menys dinàmica, més proteccionista, més conservadora i que valora més el patrimoni que l’emprenedoria o la capacitat de la persona.
El fet és que el valor de les herències no para d’augmentar. L’any passat, es van executar 61.854 herències a Catalunya, gràcies a les quals 20.077 milions d’euros van passar de persones que van morir als seus legataris, segons el Col·legi Notarial de Catalunya. La xifra suposa un retrocés respecte al 2023, quan es va arribar als 22.874 milions, però en perspectiva, les herències evolucionen a l’alça: des del 2020 s’han revalorat un 27%. Per posar-la en context, la quantitat transferida per aquesta via el 2023 suposa prop del 8% del PIB de Catalunya i la meitat de la despesa pressupostada per la Generalitat per a aquell any.
Per tenir una idea completa de què suposen les transmissions entre generacions caldria sumar les donacions en vida de pares a fills, per pagar l’entrada d’un pis per exemple, i els regals, com ara cedir l’ús d’un habitatge sense cap contrapartida.
La “generació silenciosa” és, per llei de vida, la principal candidata actual a transferir riquesa. Els seus membres tenen entre 67 i 95 anys i, en termes generals, partien d’una situació de menys riquesa, però es van trobar amb un context favorable per adquirir un habitatge (el 85% dels caps de família són propietaris de la casa on viuen, segons Idescat) i fins i tot una segona residència, que són el principal motor d’increment de l’estalvi. També han anat recollint els dividends de l’estat del benestar: han accedit a una pensió i la seva economia no s’ha vist tan colpejada per les crisis com la dels mil·lennistes, per exemple.
Més a repartir
Al mig del sandvitx hi ha els baby boomers, nascuts entre el 1958 i el 1980, que tenen ara entre 45 i 67 anys, cosa que vol dir que s’han començat a jubilar. La crisi financera i immobiliària del 2008 els va impactar de manera molt desigual, perquè mentre que els representants més veterans tenien 50 anys, els més joves a penes arribaven als 28. El fet és que els més exposats al daltabaix del totxo en van patir l’impacte però, en termes generals, la generació s’ha pogut recuperar i gaudeix d’un efecte riquesa favorable tot i que aquesta afirmació amaga realitats molt dispars. Ara bé, pel que afecta a la transmissió de riquesa, els baby-boomers són la cohort més gran, el que vol dir que són més a repartir. El càlcul de la Fundación Afi Emilio Ontiveros per a tot l’Estat és que per cada donant hi ha 1,5 donataris. Així doncs, tenint en compte la riquesa acumulada i els subjectes a repartir, en els pròxims vint anys els baby-boomers heretaran una mitjana de 177.000 euros per persona. Si no hi hagués hagut increment de riquesa per la via de la revaloració d’actius, l’herència mitjana seria de 81.000 euros per persona, menys de la meitat.
Condemnats al lloguer
Què passa amb els mil·lennistes? Els nascuts entre el 1981 i el 1996 tenen ara entre 29 i 44 anys i van arribar al mercat laboral en plena crisi del 2008, any que marca un abans i un després en les possibilitats d’accedir a un habitatge de propietat per l’enduriment de les condicions financeres i l’encariment dels immobles. Mentre que el 2002 un 66% dels joves accedien a un habitatge de propietat, vint anys després només era el 31,8%, segons el Banc d’Espanya.
Condemnats a pagar un lloguer que no para de créixer, la capacitat d’acumular riquesa de la generació s’ha vist penalitzada. Si el 2002, els tocava un 26% en el repartiment generacional, han anat perdent pes progressivament fins a representar un 13% del total.
Per a l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), la cronificació del lloguer com a única possibilitat d’accedir a un habitatge per a una part cada cop més gran de la població obre un biaix que és generacional però també intrageneracional i per nacionalitat. “La bretxa cada vegada més gran entre la població inquilina i la població propietària aprofundeix el paper del mercat de lloguer com un vector de desigualtat social”, conclou l’informe De propietaris a llogaters de l’IDRA.
Si les herències són una transferència de riquesa que circula de dalt a baix, de les generacions més grans a les posteriors, el mercat del lloguer, tal com està plantejat, “opera com un mecanisme gegantí de transferència de renda de la població que menys té als sectors més adinerats”. L’IDRA prefereix situar el problema en el terreny de la classe social, perquè hi ha molts baby-boomers que també viuen de lloguer, tot i que el component generacional és innegable.
En el context actual, heretar un pis es planteja com l’única escapatòria per a molts joves i l’herència ha començat a adquirir un protagonisme que històricament s’havia perdut.
Les projeccions econòmiques diuen que el factor demogràfic juga a favor dels mil·lennistes i de les generacions posteriors, perquè són d’una grandària molt inferior a la dels baby-boomers i per tant els toca més en el repartiment. “L’augment de riquesa experimentarà un canvi brusc quan els baby-boombers comencin a llegar en els mil·lennistes, que passaran de ser una generació maltractada per la conjuntura econòmica que li ha tocat viure a rebre una riquesa substancial, la més gran de la història en termes per capita, però haurà d’esperar 20 o 30 anys, molts fins quan es jubilin”, detalla Manzano. Segons la projecció de la Fundación Afi Emilio Ontiveros, cap al 2042 podrien rebre entre 250.000 i 300.000 euros per persona, en funció de diferents hipòtesis de revaloració, i cap al 2062, entre 272.000 i 392.000 euros.
Esperar fins a la jubilació per heretar un pis és una llarga espera. Una enquesta entre llogaters de Barcelona revela que només tres de cada deu confien a rebre en herència un pis o més, i la gran majoria (83%) l’hauran de compartir amb altres hereus. Quan la pregunta es fa només a llogaters de nacionalitat espanyola, la proporció varia una mica i supera el terç (36%). En canvi els estrangers només són el 18%.
El cofundador de l’IDRA i del Sindicat de Llogateres, Jaime Palomera, acaba de publicar El segrest de l’habitatge (Pòrtic, 2025), en què relativitza la importància de l’herència com a via perquè els joves puguin deixar de pagar un lloguer. Palomera pensa que, en realitat, aquesta concentració de la riquesa acabarà beneficiant uns pocs, perquè, en un context d’augment de l’esperança de vida i dificultat per part de l’estat del benestar per cobrir les necessitats d’una població cada cop més envellida, els propietaris o els seus fills s’hauran de despendre de l’immoble per pagar l’atenció a domicili o una plaça de residència. “Hi ha famílies en què l’expectativa d’herència desapareix per aquest motiu, i passarà cada vegada més a mesura que les generacions més joves no disposin de mitjans per mantenir els pares, ni els pares de suficients estalvis per costejar la seva pròpia assistència... I qui es quedarà l’habitatge d’aquests propietaris? No, no seran els llogaters ni els joves. Seran les empreses i inversors darrere dels quals s’amaguen les persones amb més ingressos de la societat”, preveu Palomera.
Immigrants, al marge
Les dinàmiques demogràfiques, amb generacions de grandàries molt diferents i un allargament de l’esperança de vida, d’una banda, i l’encariment de l’habitatge, per una altra, han convertit les herències en un motor de desigualtat. La riquesa tendirà a concentrar-se en els estrats de renda més alts de la societat i deixarà al marge una part de la població cada cop més important, la immigrant, que majoritàriament no es beneficiarà de les herències. Actualment uns dos milions de persones, la quarta part de la població total de Catalunya, han nascut a l’estranger, i la proporció augmenta significativament en els joves.
A França, Alemanya i Itàlia, on l’entrada de població estrangera va ser anterior a Catalunya, la desigualtat que provoca la concentració de la riquesa via herències ja fa temps que es deixa notar i provoca l’eixamplament de les línies divisòries pel lloc d’origen, que s’afegeix a la generacional i de nivell de renda.
Fiscalitat i despesa pública
Compensar l’increment de les diferències d’oportunitats a la societat serà un dels reptes cada cop més apressant dels poders públics. Però les maneres de redistribuir la riquesa no sempre són populars, especialment les fiscals. “Òbviament, les polítiques redistributives vinculades a la despesa pública en àmbits com l’habitatge i l’educació són més eficaces i, possiblement, menys doloroses; ara bé, no es poden desmerèixer les actuacions relacionades amb la progressivitat de la renda i del patrimoni”, diu Daniel Manzano, que recorda que l’impost de successions i donacions –que a Catalunya manté el poder recaptatori que ha perdut en altres comunitats– acaba tenint poc impacte en els objectius de redistribució.
En aquest mateix sentit s’expressa el professor d’economia de la UB José María Durán-Cabré. En una conferència organitzada pel Cercle d’Economia el 20 de març passat va esbossar la realitat de l’impost a l’Estat espanyol, caracteritzat per disparitat d’aplicació per territoris, en el temps, per la tipologia dels béns que formen l’herència, etc. “Això se sap i la gent s’organitza per pagar menys impostos i les distorsions que es produeixen en el patrimoni de les persones són considerables. Tot plegat genera dubtes sobre el caràcter redistributiu de l’impost tal com està.”
¿Gravar fiscalment les herències és la manera adequada de corregir les desigualtats que provoquen les herències? Hi ha economistes que pensen que sí i dediquen esforços a estudiar la manera. La idea seria determinar quines herències en relació amb el nivell de rendes del perceptor són les que realment provoquen desigualtat i gravar-les fiscalment de manera clara.
