Dr. House, per servir-lo

He pas­sat uns dies d'estiu des­con­nec­tat i puc dir que hi ha vida després dels bits. De fet hi ha molta més vida del que m'havia pen­sat. Vaig apro­fi­tar per anar a sopar en un res­tau­rant d'un bon amic meu i, encara que sabia que li anava bé, mai m'havia pre­o­cu­pat per fer números. Al cap i a la fi, un amic és un amic i això fa que ens costi veure'l d'una altra manera. Però aquesta vegada, a més d'aca­bar par­lant de l'humà i el diví (com sem­pre), va sor­tir el tema de la crisi. En aquell moment em vaig ado­nar que el meu amic, al qual conec des que teníem 13 anys, té una empresa de més de 50 emple­ats i ges­ti­ona diver­sos mili­ons d'euros i una impor­tant inversió en immo­bi­lit­zat.

Encara estava dige­rint l'espec­ta­cu­lar ama­nida d'alvo­cat amb sal­mo­rejo, a més d'aquest increïble des­co­bri­ment (gai­rebé epi­fa­nia), quan vaig recor­dar tots els alum­nes d'empre­ne­do­ria tec­nològica que havia tin­gut i que m'espe­ra­ven a la tor­nada de les vacan­ces. Alum­nes pro­me­te­dors, bri­llants, amb passió, gai­rebé tots amb MBA per des­comp­tat, amb idees geni­als i plans de negoci deta­lladíssims que expli­quen com fac­tu­ra­ran més mili­ons que Goo­gle a par­tir del cinquè any. Però com deia l'empresa del calen­dari, la potència sense con­trol no ser­veix de res.

Al tas­tar la majes­tu­osa segona cococha en salsa verda vaig recor­dar un grup en par­ti­cu­lar d'alum­nes. Jo no era el seu tutor però em van dema­nar que els ajudés per les par­ti­cu­la­ri­tats del seu pro­jecte. Als 10 minuts d'escol­tar com pre­te­nien domi­nar el món expli­cat en llen­gua de Mor­dor, no em va que­dar cap més remei que pre­gun­tar-los: “Dis­cul­peu, però quina neces­si­tat satis­feu amb la vos­tra empresa?” Després de deu minuts més escol­tant com repe­tien els man­tres “comu­ni­tat vir­tual”, “dis­po­si­tius mòbils” i “reve­nue sha­ring” en totes les com­bi­na­ci­ons pos­si­bles, em vaig veure obli­gat a parar-los de nou: “Esteu ajun­tant tres parau­les que que­den molt bé, espe­rant que el resul­tat encara quedi millor, però encara no sabem quina neces­si­tat satis­feu” (*). Des d'ales­ho­res els meus alum­nes em diuen Dr. House.

El tira­misú no em va endol­cir el caràcter res­pecte d'això. Està molt bé inten­tar crear el nou Face­book i tot això, i a més estic con­vençut que inter­net, el màrque­ting on line, els dis­po­si­tius mòbils i les xar­xes soci­als seran clau els pròxims anys, i per ells pas­sarà la recu­pe­ració, així com per les tec­no­lo­gies i el conei­xe­ment que ens gene­rin avan­tat­ges com­pe­ti­tius. Però jo segueixo men­jant tots els dies. I molt sovint en el res­tau­rant del meu amic, que a pesar de la crisi sem­pre està ple. Així que comen­cem fent bé allò que és bàsic, sigui en el sec­tor de la tec­no­lo­gia, el de la res­tau­ració o el de la medi­cina. Amb la que està caient, millor tenir això cobert abans que ficar-nos en res més. I si no ho veus clar, tran­quil, que quan acabi aquest cafè el Dr. House torna a pas­sar con­sulta.

(*) Increïble i afor­tu­na­da­ment no es van enfa­dar amb mi, al con­trari, van revi­sar el pla de negoci i ara satis­fan una neces­si­tat del mer­cat. Molta sort nois!