Mediterrani

Diuen que el Medi­ter­rani es mor. Que cada vegada està més tan­cat i que no es renova, que l'alga assas­sina en pobla ja un per­cen­tatge massa impor­tant i que és l'eco­sis­tema més amenaçat. Abu­sem dels seus recur­sos, hídrics i ani­mals. Diuen que el sol és ener­gia i l'aigua és vida, recur­sos abun­dants a la seva vora. Diuen que la civi­lit­zació com la conei­xem va néixer en aquell entorn i va créixer amb els seus recur­sos. Vaig pas­sar la meva infan­tesa en les seves plat­ges, allà hi tinc família i amics, amb els quals vaig recórrer la seva sorra encara per explo­tar.

Diuen que el Medi­ter­rani ago­nitza. En el seu sud la parca cerca com­panys de viatge, perquè diuen que hi ha gent que ha deci­dit no entrar suau­ment en aque­lla bona nit. Aquí a prop, jugant amb la marea, nego­cia la Unió Euro­pea empènyer la seva barca entre amics. I en altres regi­ons el maó ha lle­vat les bones vis­tes, o les cor­bes han enfon­sat empe­ra­dors. Ni tan sols els déus es lliu­ren de la brea.

Jo l'he recor­re­gut gai­rebé sen­cer, d'Alge­si­res a Istan­bul, conei­xent gent càlida i diversa. A Tunis hi vaig estar fa ja més de 10 anys, escol­tant mur­mu­ris entre fos­fats, records d'avi­sos que ja deien, que ja anti­ci­pa­ven. En tots aquests llocs vaig dei­xar gent a la qual desitjo tor­nar a veure i em vaig endur imat­ges que no obli­daré.

Diuen que avui el Medi­ter­rani es crema. Ni pàtria ni religió, només lli­ber­tat i futur. Fa dècades que estan així, però ara hi ha massa crítica. Ceau­sescu els podria haver avi­sat: la seva llei per afa­vo­rir la nata­li­tat va donar lloc a una gene­ració jove i des­con­tenta que el va der­ro­car. Els ara dic­ta­dors, abans grans esta­dis­tes i amics, des­co­brei­xen que ja no tenen edat, que aquests joves saben el que és el món, que estan a l'exèrcit i la poli­cia gens dele­ro­sos d'enfron­tar-se als seus ger­mans, que són molts, i que cre­uen en alguna cosa. Que la vida té valor, i no de canvi. Així que torna l'etern sabor amarg, el plor que tan­tes vega­des han ves­sat en ell els pobles.

Diuen que el Medi­ter­rani parla. Face­book, Twit­ter o Goo­gle han estat la Marató del Gran Magrib. El mal­vat inter­net, ple de perills, s'ha reve­lat com a cata­lit­za­dor de l'espurna. “Online orga­nit­zem, offline exe­cu­tem”, deia Obama per gua­nyar les elec­ci­ons. Viet­nam, la crisi del petroli i la tele­visió van can­viar el món. La crisi actual, la xarxa i la seva gent en cre­a­ran un de dife­rent, on pot­ser tot­hom hi tindrà veu. La com­petència per­fecta afa­vo­rida per inter­net es torna a poc a poc democràcia per­fecta. Els movi­ments ciu­ta­dans i l'espe­rit d'Islàndia es rebel·len con­tra un món d'uns pocs. L'absència de divisió de poders ha donat lloc al nai­xe­ment d'un de nou: el de la xarxa. Diuen que el Medi­ter­rani busca néixer de nou. A força de des­ven­tu­res la seva ànima ha cres­cut pro­funda i pura. Per això tinc espe­rança. Per tot allò de bo que ha nas­cut en el Medi­ter­rani. Sort.