A la caixa o al pot

Vaig ser pru­dent. Alguns col·legues es lli­ga­ren al cap la manta del giro­nisme i cri­ti­ca­ren a tort i a dret la decisió del con­sell d'admi­nis­tració de la Caixa de Girona, quan a prin­ci­pis de març de l'any pas­sat es depen­ja­ren del pro­jecte de fusió amb les ger­ma­nes de Man­lleu, Saba­dell i Ter­rassa per for­mar Unnim i pas­sar a ser engo­lits pacífica­ment per la Caixa per anto­nomàsia, La Caixa. Vaig callar sobre­tot perquè és molt difícil opi­nar quan no es tenen les dades a la mà i es des­co­nei­xen els pros i els con­tres que hi havia sobre la taula dels que havien de pren­dre la decisió.

Si n'he lle­git, d'inter­pre­ta­ci­ons! La mort de la nos­tra caixa va ser dolo­rosa, però ine­vi­ta­ble. No calen números per enten­dre que el vent de la crisi se l'havia d'endur, mal­grat que havia fet i feia una funció impor­tantíssima en el món econòmic de les comar­ques, per la seva pro­xi­mi­tat, la seva sen­si­bi­li­tat, el seu conei­xe­ment de les empre­ses i de les per­so­nes. A més, era la nos­tra, que els amos de les cai­xes són els cli­ents –cosa que segons sem­bla aviat no serà pos­si­ble. Segur que va ser un gran parai­gua que va sal­var de molts rui­xats l'empre­sa­riat gironí. I la seva obra social –pen­sem només en el Joan Riu– d'un mèrit inqüesti­o­na­ble. Sense dir que es feia tot bé, que segur que no, la Caixa de Girona ha dei­xat un pòsit que algú hau­ria de valo­rar seri­o­sa­ment. El sen­ti­ment per la pèrdua, lògica­ment, va pro­vo­car una allau de lamen­ta­ci­ons públi­ques i pri­va­des. Es mani­fes­ta­ren els dub­tes lògics: tindrà la gran Caixa la sen­si­bi­li­tat necessària cap als pro­ble­mes giro­nins? Es man­tindrà l'obra social a les comar­ques? Què se'n farà, de la Fon­tana d'Or? Quin futur té el Fes­ti­val de Cap Roig? I mol­tes més. Encara fa pocs dies, l'amic Joan Ribas es lamen­tava que el cen­tre de cul­tura de la Caixa hagués can­viat el nom de Fon­tana d'Or pel de Cai­xafòrum.

M'és molt fàcil dir ara el que pen­sava fa més d'un any. Però algú ho ha de dir. Quan Unnim ja té el nom a la llista de les enti­tats invi­a­bles que l'Estat haurà de naci­o­na­lit­zar, pro­ba­ble­ment, cal que es reco­ne­gui el seny dels con­se­llers que es van ado­nar a temps que per ser­vir els seus amos, els impo­si­tors, calia dei­xar de banda sen­ti­men­ta­lis­mes i pre­ferències per­so­nals. Aple­gar qua­tre pro­ble­mes en un només feia el pro­blema més fei­xuc, allar­gar-lo pot­ser en el temps. Calgué empas­sar-se el giro­nisme i aguan­tar les crítiques de l'opinió pública poc infor­mada. Van apos­tar, en nom dels giro­nins, a la carta gua­nya­dora, al vai­xell que tenia més pos­si­bi­li­tats de con­ti­nuar nave­gant enmig de la tem­pesta.

Pot­ser seria l'hora que les veus des­qua­li­fi­ca­do­res vin­gu­des del popu­lisme més fàcil dema­nes­sin dis­cul­pes als que tro­ba­ren una manera de morir digna i oberta a l'espe­rança.