Economia

Economia

Vull ser pagès

Anna Coll i Oriol Pujol van deixar la ciutat per conrear els seus horts i vendre fruita i verdura de proximitat

Estan impulsant altres projectes per acostar el món rural a tothom

Teresa Montanuy va decidir als 18 anys continuar amb el negoci familiar, una granja d’ovelles

Els nous pagesos critiquen la forta burocràcia i demanen canvis en les ajudes

Abans de la pandèmia, Anna Coll era vete­rinària i pro­fes­sora uni­ver­sitària i Oriol Pujol, eco­no­mista. Vivien a Saba­dell. Avui aquesta pare­lla de poc més de 40 anys es dedica a la page­sia. Tenen horts a Mont­gai, a la Noguera, i a més de ven­dre ver­dura i fruita de pro­xi­mi­tat aca­bada de collir estan posant en marxa diver­sos pro­jec­tes per acos­tar el món rural a famílies i esco­les. Teresa Mon­ta­nuy té 22 anys i als 18 ja va deci­dir que volia con­ti­nuar amb l’explo­tació fami­liar. Com­pa­gina els seus estu­dis de vete­rinària amb la feina en una granja d’ove­lles d’Estorm, al Pallars Jussà. Tot i que el relleu gene­ra­ci­o­nal al camp és un dels grans pro­ble­mes del sec­tor pri­mari, agreu­jat per l’actual crisi de cos­tos, hi ha excep­ci­ons a l’aban­do­na­ment de ter­res. La pare­lla for­mada per l’Anna i l’Oriol, i també la Teresa, han rebut aju­des públi­ques per començar la seva acti­vi­tat, tot i que cri­ti­quen no només l’ele­vada burocràcia sinó el retard amb què arri­ben els diners. Tot i això, no can­vi­a­rien la seva decisió d’apos­tar per la terra.

“Tre­ba­lles cada dia de la set­mana faci el temps que faci i són mol­tes hores, però gau­deixo molt més de la feina i la vida, cosa que no podia fer amb el ritme i l’estrès de la ciu­tat”, refle­xi­ona Oriol Pujol, coim­pul­sor de La Cis­te­lla de Mont­gai. “Abans teníem la sen­sació que tre­ballàvem de dilluns a diven­dres i que el cap de set­mana s’obria un peatge i lla­vors era obli­gat gau­dir de la família, sor­tir, anar al cinema, des­con­nec­tar... Fins i tot aques­tes obli­ga­ci­ons eren estres­sants. Volíem arri­bar a un punt de la vida en què ens fos igual si és dilluns o diu­menge; hem dei­xat d’encap­su­lar els dies”, hi afe­geix Anna Coll. Adme­ten que hi ha dies que costa una mica més, però com­pensa igual: “Esti­mes el que estàs fent. El 31 de desem­bre te’n vas a dor­mir tard i et lle­ves l’1 de gener mort de son, però quan arri­bes a l’hort i veus que tot està bé et que­des tran­quil i satis­fet. L’amor per l’agri­cul­tura, des d’un punt de vista de benes­tar i sos­te­ni­bi­li­tat, és una filo­so­fia de vida”, sosté l’Oriol.

La Cis­te­lla de Mont­gai repar­teix fruita i ver­dura a domi­cili arreu de Cata­lu­nya –es fa la comanda per inter­net– i inclou en el seu catàleg l’oferta de pro­duc­tors “amics” com ara el pa del forn del poble i els ous de Cas­tell­serà. A l’hora d’empren­dre, a aquesta pare­lla de Bar­ce­lona no l’espan­tava la crisi de preus i cos­tos perquè tenien molt clara la seva aposta: preus jus­tos tant per als page­sos com per als con­su­mi­dors, el que poden garan­tir tre­ba­llant sense inter­me­di­a­ris. “Res d’extor­si­ons ni d’inter­me­di­a­ris que s’empor­ten tot el bene­fici. Quan no arri­bem a tot, tenim acords amb pro­duc­tors, i el pri­mer que ens pre­gun­ten és a quin preu els paga­rem. Nosal­tres els res­po­nem que l’han de posar ells, que són els que saben les hores i els cos­tos que hi han hagut de dedi­car.”

El pro­jecte, nas­cut fa dos anys a la Noguera, no només és res­pectuós amb els preus, sinó també amb el medi ambi­ent, ja que tre­ba­lla sense pes­ti­ci­des ni her­bi­ci­des, fent ser­vir flora i fauna auxi­liar per con­tro­lar les pla­gues. Fan cur­sos i tallers per a esco­les i ara estan enlles­tint la remo­de­lació d’una granja de porcs en desús. Abans de l’estiu l’obri­ran a famílies i cen­tres edu­ca­tius perquè puguin interac­tuar amb una mos­tra d’ani­mals de granja i collir ells matei­xos fruita i ver­dura dels seus horts, amb l’objec­tiu d’acos­tar el món de la page­sia a tot­hom. El pro­jecte ha rebut ajuda del pro­grama per a joves agri­cul­tors del Depar­ta­ment d’Acció Climàtica, Ali­men­tació i Agenda Rural, però els des­ti­na­ta­ris aler­ten que pas­sen dos anys entre que la con­ce­dei­xen i la comen­cen a fer efec­tiva: “L’ajuda està molt bé, però arriba tard. Neces­si­tes els diners quan comen­ces, que és quan no tens ni un duro.”

Nis­saga fami­liar

El mateix opina Teresa Mon­ta­nuy, la jove que s’està pre­pa­rant per relle­var el seu pare al cap­da­vant de la granja d’ove­lles d’Estorm. “Jo abans de cami­nar ja anava amb trac­tor. Aquesta feina m’agra­dava, però els pares mai m’han obli­gat a seguir-la, sem­pre m’han dei­xat triar.” Als 18 anys havia esco­llit i va deci­dir com­prar el ramat d’ove­lles del seu tiet, de 1.000 ani­mals, i una tren­tena de cabres. El ramat del seu pare, que encara no s’ha jubi­lat per aju­dar-la a fer la tran­sició, com­ple­menta l’explo­tació. Va pre­sen­tar el seu pla estratègic a l’admi­nis­tració i va ser apro­vat, fet que, des­comp­tant-hi l’IVA, com­porta una sub­venció del 20% de la maquinària que ha neces­si­tat, sem­pre a par­tir del ter­cer any després de fer el pas. “Si a casa tenen negoci, està tot mun­tat i els pares et poden donar suport, és fac­ti­ble dedi­car-te al sec­tor agrari, però si vens de nou, amb les aju­des que et donen i tal com estan mun­ta­des, és impos­si­ble.” Mon­ta­nuy, que és la cap de la sec­to­rial de rama­de­ria ecològica de Joves Agri­cul­tors i Rama­ders de Cata­lu­nya (JARC), hi afe­geix un altre motiu que difi­culta el relleu gene­ra­ci­o­nal, fins i tot en els casos de joves que tenen els pares page­sos, cosa que a pri­ori ho podria fer més fàcil: “Hi ha molta burocràcia i cada cop es volen con­tro­lar més coses. Estic estu­di­ant vete­rinària, i no parlo de traçabi­li­tat perquè és impres­cin­di­ble saber d’on venen les coses, però sí de mol­tes altres coses que es deci­dei­xen aquí i a Brus­sel·les per la pressió de grups que defen­sen el benes­tar ani­mal sense saber ni de què par­len.” El resul­tat, explica, és que quan esti­gui al cap­da­vant del negoci haurà de con­trac­tar una o dues per­so­nes per ocu­par-se del dia a dia de la granja, el que real­ment li agrada, i ella “men­jar-se 10 o 12 hores d’ofi­cina diàries perquè hi ha molta feina de pape­rassa”. Asse­gura que per això la majo­ria de nois que coneix –i no diguem noies– ni s’han plan­te­jat seguir el negoci fami­liar i dedi­car-se al camp.

Per la Teresa, el gran pro­blema de la page­sia actual no és la crisi de cos­tos –perquè es poden idear estratègies per afron­tar-la–, sinó la sequera, que pot escom­brar de cop la feina de mesos i anys. De tota manera, detecta que encara és més greu “el para­digma de la soci­e­tat actual”. S’explica: “Ens omplim la boca par­lant de canvi climàtic i de benes­tar ani­mal quan no hi ha ani­mals que vis­quin millor que els nos­tres. Els pre­ju­di­cis fan que no es valori el nos­tre pro­ducte, que és total­ment res­pectuós amb els ani­mals, amb el medi ambi­ent i amb el ter­ri­tori, perquè és de quilòmetre zero.” Lamenta, doncs, que molta gent que es pre­o­cupa per la con­ta­mi­nació no hi pensa quan va al super­mer­cat i com­pra arròs de Tailàndia en lloc del de l’Ebre, i demana a l’admi­nis­tració que impulsi cam­pa­nyes “de pro­moció i sen­si­bi­lit­zació”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia