40 anys de turisme rural
El 4 d’agost del 1983, el govern de la Generalitat esdevenia el primer de l’Estat a regular el sector del llavors desconegut turisme rural, amb l’aprovació del decret 365/1983, que creava la modalitat d’allotjament de residències-cases de pagès (RCP). Quaranta anys i una bona pila de canvis legals després, el sector té avui vora 2.600 establiments homologats que s’hi dediquen, que el 2022 vorejaven les 21.000 places disponibles, i s’ha consolidat plenament al país com a capdavanter d’un turisme proper, sostenible, de quilòmetre zero i de qualitat. “És una modalitat vinculada a molts tipus de turisme: el gastronòmic, el cultural, el de natura...”, destacava en la recent Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Manresa el professor de geografia de la UB, i especialitzat en la matèria, Martí Cors.
Ha estat un win-win: per un cantó, ha donat resposta a la creixent demanda de turisme no massificat, més pausat i en contacte amb la gent i l’entorn natural, i per l’altre, ha estat bàsic en molts casos per a la subsistència (o, compte, fins i tot la substitució) d’explotacions familiars agrícoles i ramaderes, que han pogut complementar així la seva activitat tradicional en crisi. En general, el sector està content amb la normativa actual. “Tal com està ara, és bastant estricta i garanteix autenticitat i qualitat alta dels establiments”, assenyala la directora dels serveis tècnics de Turalcat, Montserrat Coberó. Això sí, Ferran Puig, president de Concatur, matisa que hi ha certa preocupació perquè amb els anys se’ls ha anat assimilant als hotels, i a vegades per millorar la seva categorització demanen condicions “que s’allunyen de la filosofia del turisme rural”, com ara disposar d’una televisió més gran. Potser per això, com que és voluntari, ni un 10% dels establiments es regeixen per espigues, l’equivalent a les estrelles obligatòries als hotels.
Tot i que els primers anys va costar d’arrencar –el 1995 hi havia poc més de 400 establiments reconeguts–, el sector va experimentar un creixement lent però constant des de principi de segle. “Mai hi ha hagut cap any amb menys places que l’anterior, cosa que no es pot dir del sector hoteler ni del del càmping”, exposava el professor. Des dels seus primers feus a la Val d’Aran i la Vall de Boí a final dels anys 80, així, els allotjaments rurals es van expandir cap a la resta del Pirineu, i d’allà sobretot van baixar cap al Prepirineu. Avui, la major concentració en termes absoluts es dona sobretot a la Catalunya Central, al Pirineu i l’Aran i a les comarques gironines, tres vegueries que aglutinen vora el 70% de les places.
En tot cas, encara és més revelador analitzar el pes relatiu dins de cada territori. El turisme rural té un rol especialment rellevant a la Catalunya Central però també a Ponent, en comarques com les Garrigues, la Segarra o l’Urgell, amb poca oferta tradicional d’allotjaments hotelers, apartaments i càmpings, i on aquest subsector “ha permès fer el desenvolupament turístic que no existia fins ara”, afirma Cors. En altres com l’Alt Penedès o l’Alt Camp també manté un gran pes dins del sector turístic.
En canvi, si l’anàlisi es fa en termes relatius per al conjunt del país, aquest és un subsector molt petit. En el total de llits turístics, per exemple, tot just representa un 3% de l’oferta disponible a Catalunya, lluny del 24% de comunitats com Astúries o el 20% de Castella i Lleó, i també per sota del 5% de la mitjana estatal. “Aquí en global és poc important i mai ho serà més, perquè la mateixa naturalesa de l’allotjament fa que l’oferta sigui limitada”, exposa Cors. Després de la sotragada de la covid –tot i que va ser el sector que va aguantar millor el cop per les seves característiques, ja que la resta es van desplomar–, les xifres d’ocupació –tot i mantenir-se baixes, entorn del 25%– es van recuperar el 2022 en números absoluts. Així, els establiments rurals es van acostar al mig milió de clients –vora un 80% catalans, ja que de moment no té gaire predicament en altres mercats–, que hi van fer prop d’1,3 milions de pernoctacions, amb una estada mitjana, doncs, de 2,6 nits; això sí, una mica inferior a les 3 en què se situava a principi de segle.
L’aparició en els últims anys de plataformes digitals especialitzades en les reserves, com EscapadaRural a escala estatal o Guiacat a Catalunya, ha facilitat la consolidació del sector, que, a més, s’ha organitzat en múltiples associacions d’àmbit comarcal i supracomarcal i dues que defensen els seus interessos a escala nacional: Turalcat i Concatur.
El decret 313/2006 és el que fixa la tipologia vigent dels establiments, que han de ser anteriors al 1957, amb una capacitat màxima d’unes 20 places i han d’estar situats sempre en nuclis de menys de 2.000 habitants. D’entrada, hi ha dues grans categories: les cases de pagès o establiments d’agroturisme, si el titular obté en paral·lel altres rendes agràries, ramaderes o forestals, i els allotjaments rurals, si són d’un particular de la zona que no es dedica al sector primari. A partir d’aquí, es fan altres distincions en funció de si l’habitatge és dins o fora del nucli urbà, i del règim d’allotjament, i així existeix la masoveria (compartida, la figura més implantada, amb 1.245 establiments) o la masia (323 negocis), per un cantó, i la casa de poble compartida (238) o independent (734) per un altre.