Albert Bou

A punt de començar una nova tem­po­rada fut­bolística, l'Albert Bou sem­pre explica que Panini, empresa amb una seu a Tor­ro­e­lla de Montgrí on tre­ba­lla com a direc­tiu, ha posat en cir­cu­lació una nova edició de cro­mos dels juga­dors. És un recor­da­tori que em remet a la infància, és a dir, als orígens de l'afició fut­bolística de molts. També ell va ser un nen bar­ce­lo­nista i en té un pri­mer record (la final de copa de l'any 1956 en què el Barça va gua­nyar per 1 a 0 l'Espa­nyol amb gol de Sam­pe­dro) que és als orígens de la seva memòria cons­ci­ent. Tenia cinc anys. Quasi qua­ranta anys després el vaig conèixer. Feia poc havia dei­xat de ser alcalde de Tor­ro­e­lla. En tot cas, no ens va acos­tar el Barça. Ni la política. Ho va fer la Teresa, la seva dona, els amics comuns (la Xoia i l'Edu­ard) i la música, de manera par­ti­cu­lar el Viatge d'hivern, de Schu­bert, que una nit d'estiu vam sen­tir inter­pre­tat pel baix baríton Tho­mas Quast­hoff. De fut­bol en vam començar a par­lar més tard, després de molts con­certs com­par­tits i alguns sopars. A vega­des passa: fins que no t'iden­ti­fi­ques com a bar­ce­lo­nista, no en par­les; un cop ho fas, sem­pre més hi ha un moment en cada con­versa en què par­les del Barça.

L'Albert em diu que va viure els seus pri­mers anys com a bar­ce­lo­nista en una bona època (la de Kubala) que va aca­bar amb la des­as­trosa final de Berna després que el Barça fos el pri­mer equip en eli­mi­nar el Madrid de la copa d'Europa. Ho sabia des de petita pel meu germà Edu­ard: hi ha una gene­ració mar­cada per aque­lla der­rota que els arriba com el final de la infància: la pèrdua de la innocència, la fi de la il·lusió. De cop es van fer grans i els va sem­blar que es farien vells espe­rant que el Barça tornés a gua­nyar la lliga: «Tot i així, man­teníem l'afició amb l'espe­rança que la tem­po­rada següent seria la bona.» Però aque­lla der­rota i els catorze anys de sequera fins a l'arri­bada de Cruyff van con­ver­tir aque­lla gene­ració en la màxima expressió del pes­si­misme bar­ce­lo­nista: «Jo sóc d'aquells que, si el Barça gua­nya 2 a 0, sem­pre pen­sen que ens en mar­ca­ran un i que després vindrà l'empat.» Pes­si­mista i dis­cret com és, pre­fe­reix veure els par­tits per la tele amb un grup reduït d'amics: «Sem­pre penso que per­drem i que pas­sa­ria ver­go­nya en un local públic. I si gua­nyem, tam­poc no m'agrada l'exhi­bició pública de la feli­ci­tat.» En un moment de la con­versa, l'Albert em comenta que va jugar amb el Tor­ro­e­lla, pre­fe­rent­ment de mig i després de pro­var en diver­ses posi­ci­ons: «No aca­bava de ser bo enlloc.» «Sí que era bo», diu la Teresa. Ja m'ho pen­sava.