Toni Mayans

No sé quan vaig començar a par­lar del Barça i de la bellesa del fut­bol amb en Toni Mayans, his­to­ri­a­dor que tre­ba­lla a l'Arxiu Comar­cal de la Gar­rotxa. Ens vam conèixer de molt joves (jo més) a Olot com­par­tint, pot­ser, la redacció d'alguna revista i, segur, la passió pel cinema. Durant anys, reno­vant la nos­tra amis­tat en llar­gues tro­ba­des que inten­ta­ven escurçar la distància cre­ada pel temps pas­sat entre elles, ens explicàvem coses de les nos­tres vides a través de les pel·lícules que havíem des­co­bert i ens havien agra­dat. Sobre­tot les dels clàssics, sen­tint que ens fèiem grans men­tre les nos­tres juve­nils pre­ferències hawski­a­nes dei­xa­ven pas a l'afecte per John Ford. Això de par­lar de tant en tant del cine i de la vida ho con­ti­nuem fent, jun­ta­ment amb la Teresa Bayé, a qui vaig conèixer abans que fes­tegés amb en Toni. Això també vol dir molt de temps: fa més de 25 anys que ells con­vi­uen. El cas és que amb en Toni un dia també vam començar a par­lar del Barça, però en peti­tes dosis en presència de la Teresa, indi­fe­rent al fut­bol. L'últim dia que ens vam tro­bar, però, ella estava de viatge i ens hi vam espla­iar. Per en Toni, la seva afició al fut­bol té una jus­ti­fi­cació estètica i, amb el Barça d'en Guar­di­ola, s'ha arri­bat a la màxima expressió de la bellesa que aspi­rava con­tem­plar. D'aquí, des de fa uns mesos repe­teix: «Som uns pri­vi­le­gi­ats en poder dis­fru­tar d'aquest Barça. Sabem que s'aca­barà (només hi ha un Xavi, un Ini­esta, un Messi, això és irre­pe­ti­ble), però espero que ho puguem dis­fru­tar una mica més.»

El seu pri­mer record fut­bolístic, però, no es lliga al Barça. Tenia vuit anys, vivia a les Pla­nes, i el seu pare el va dur a veure un par­tit de fut­bol per la tele en un cafè. Era la tem­po­rada 1965/66. Un dels equips que jugava era un Sara­gossa mític del qual, em consta, encara recorda l'ali­ne­ació: Yarza, Iris­qui­eta, San­ta­maría, Reija, País, Vio­leta, Cana­rio, San­tos, Mar­ce­lino, Villa i Lape­tra. L'endemà, com que el seu pare com­prava La Van­guar­dia, va lle­gir la crònica del par­tit. A par­tir d'aque­lla experiència iniciàtica, per a ell el fut­bol és tele­vi­sat i comen­tat. Sem­pre lle­geix les cròniques fut­bolísti­ques. Mai no ha vist cap par­tit de fut­bol al camp. Sem­pre a la tele. Diu que li agrada veure els par­tits de manera com­par­tida i que per això a vega­des va al bar L'Orfeó. Però ell mai no ha cri­dat veient un par­tit. Ni tam­poc ha rene­gat, cosa que seria difícil, perquè no ho fa mai. Tota l'emoció i el pati­ment li van per dins i, en tot cas, aplau­deix els gols. Dis­cret, con­tin­gut i ele­gant. Així és el meu amic Toni.