Dependència i memòria

Els que, encara que no vul­guem, ja comen­cem a tenir una edat i hem seguit el Barça des de sem­pre, podem par­lar amb un cert conei­xe­ment de causa d'això que ara alguns en diuen Mes­si­de­pendència. Més ben dit, abans de par­lar-ne, ens fem un tip de riure. Per què? Par­lem-ne. A veure, un dels sig­nes d'iden­ti­tat del Barça ha estat tenir en les seves files uns quants dels millors juga­dors de totes les èpoques. Fins i tot, Di Stéfano, el millor de la seva època, hau­ria d'haver estat juga­dor blau­grana i no l'artífex del Real Madrid mul­ti­campió d'Europa en els anys cin­quanta del segle pas­sat. El Barça després va tenir Kubala i també Luis Suárez. I el 1973 va arri­bar Cruyff, i aque­lla pri­mera tem­po­rada el Barça va exhi­bir-se. També va tenir Schus­ter i s'hi va afe­gir Mara­dona. I saben què, de tota aquesta època la gent de la meva gene­ració només tenim memòria de la lliga 1973/74, la que va arri­bar després de «catorze anys de pas­sar gana», com can­tava La Trinca. Això sí, també ens recor­dem que, durant qua­tre tem­po­ra­des, en els par­tits a fora a Cruyff només se'l veia llançant els fores de banda, de la lesió de Schus­ter que va enfon­sar l'equip, de la lesió (un altre cop Goiko­et­xea) de Mara­dona i de la seva hepa­ti­tis, que van supo­sar dues tem­po­ra­des tor­nant a dir adéu a la lliga... I quan no eren les desgràcies amb les pri­me­res figu­res, era el segrest de Quini o algun gir arbi­tral ines­pe­rat. Allò sí que era depen­dre d'un o dos juga­dors per poder aspi­rar a gua­nyar alguna lliga. Figu­ra­de­pendència, en podríem dir. Els pro­jec­tes espor­tius de l'època eren tan con­seqüents que es trac­tava de dur un entre­na­dor ale­many (Lat­tek) si la figura era ale­ma­nya (Schus­ter) o un tècnic argentí (Menotti) si es can­vi­ava de cromo (Mara­dona). De model fut­bolístic propi o d'idea de joc ori­gi­nal, ni ras­tre. Amb alguna excepció, com la que, onze anys després de la lliga de Cruyff, va ser el títol de lliga de l'equip entre­nat per l'anglès Terry Vena­bles. Per cert, sense figu­ra­de­pendència, amb un equip més coral i amb un estil de joc inno­va­dor en la lliga de l'època: bàsica­ment l'apli­cació de la pressió quan la pilota la tenia el con­trari. No era un estil de joc gens autòcton, però tenia prou cara i ulls per repor­tar un títol de lliga, de la qual demà es com­me­mo­ren els 25 anys. Del que ha pas­sat d'aque­lla època cap aquí ja hi ha molta més gent que en té memòria. Va arri­bar Cruyff per seure a la ban­queta i posar els fona­ments fut­bolístics per des­ter­rar la figu­ra­de­pendència i tenir iden­ti­tat pròpia. Tenir equips de fut­bol en què puguin lluir els millors juga­dors del món. Que és el que van fer Koe­man, Lau­drup, Stòitxkov, Romário, Rivaldo, a pesar de la con­fusió que el va acom­pa­nyar, i més cap aquí Ronal­dinho (es va apro­fi­tar la dependència que hi havia d'ell per cons­truir un magnífic equip), Eto'o i ara Messi. Tots ells saben que tant els deu el Barça a ells com ells al Barça. I si algú en vol dir dependència, que en digui així. Però els més vells, amb una mica de pes­si­go­lles en la memòria, riu­rem una mica.