Renegar del derbi

a l'alça

El moment del Barça. Arriba el moment del Barça. Comença el compte enrere en la Cham­pi­ons, en què sem­blava que el camí podria ser molt pla­ner tot just havent eli­mi­nat l'Arse­nal i havent cai­gut el Manc­hes­ter. De cop i volta, sem­bla que l'Inter acaba de des­per­tar, el Bayern goleja i el Barça sua més del compte per acon­se­guir punts. Tant és, el moment con­ti­nua inal­te­rat; líder en la lliga i favo­rit en la Cham­pi­ons. Ara ja no es pot fallar.

La família espa­nyo­lista pretén jus­ti­fi­car que con­tra el Barça no es van esforçar més ni menys que con­tra altres enti­tats. Aviam, l'Espa­nyol viu, com sem­pre ha estat així, per fer la guitza al Barça, cosa que evi­den­cia com d'insig­ni­fi­cant es veu un al cos­tat de l'altre, encara que això pesi en una part molt peti­tona de la família de l'equip de Cor­nellà, que vol­dria que el bene­fi­ci­ari col·late­ral no fos el Madrid. Au va, dei­xem-nos d'hipo­cre­sia barata. L'Espa­nyol viu pel par­tit del Barça, espe­ci­al­ment pel que es juga a casa seva, És la gran data que asse­nyala en el calen­dari tot just es fa el sor­teig. No passa res per pre­dis­po­sar-se i sug­ges­ti­o­nar-se tant per a un par­tit. El Barça ho ha estat fent durant molts anys amb el clàssic.

Però el que sem­bla sor­pre­nent és que en aquest deliri de mar­ti­rit­zar el Barça, els espa­nyo­lis­tes han estat capaços de posar en risc la seva super­vivència, com quan van reser­var juga­dors per tenir-los per al derbi i van fer el ridícul a San­tan­der. Estava tan ficat en el par­tit del Barça, que fins i tot van rebre un regal que ni ells matei­xos espe­ra­ven, com quan el comitè de com­pe­tició es va inven­tar encara no se sap ben bé el què i va per­do­nar la ver­me­lla a Kameni. Bé, que no pensi l'Espa­nyol que per fi s'ha gua­nyat l'estima dels àrbi­tres. No, l'ajut era indi­recte. Per tant, podrà con­ti­nuar plo­rant.

Així, d'una banda es van dis­po­sar espor­ti­va­ment per afron­tar aquest par­tit com si fos el dar­rer de les seves vides. De l'altra, sí que van gua­nyar la par­tida al Barça. Fa anys que l'hi han gua­nyat. És el to ambi­en­tal que pren el par­tit vist pels espa­nyo­lis­tes. El Barça fa anys que renega d'aquest par­tit, i en part és com­pren­si­ble perquè sem­pre ha vist en l'altre equip una mera extensió del Madrid, un filial del prin­ci­pal ene­mic que li ha cres­cut a la seva ciu­tat. Ara, ins­tal·lat fora de la ciu­tat de Bar­ce­lona, el con­junt blau­grana i els seus segui­dors l'obvien com­ple­ta­ment i també el par­tit de la màxima riva­li­tat entre tots dos, fins al punt de no refe­rir-s'hi com a derbi bar­ce­loní.

El Barça fa anys que no vol mirar als ulls l'altre equip, perquè con­si­dera que juga en una altra lliga, a un altre esport, i perquè té unes altres aspi­ra­ci­ons. Així, el Barça creu que no pot per­dre ni un segon de la seva existència amb una enti­tat que l'ofèn cons­tant­ment i que viu només per fer-li la guitza. Accep­tat tot això com a vàlid, el resul­tat és favo­ra­ble a l'altre equip, l'Espa­nyol. Què vol dir això? Ben fàcil: que el Barça ha per­dut el duel en el derbi i en aquests par­tits s'hi juguen punts que també ator­guen lli­gues. El Barça faria bé, sense cap mena de dubte, encara que li costi, d'abai­xar una mica la mirada i uti­lit­zar les matei­xes eines per afron­tar el derbi com cal. Les matei­xes.

de bai­xada

El gran caos de la cen­dra. És dece­be­dora la fra­gi­li­tat en què esdevé el món en què ens tro­bem. Un volcà entra en erupció i les seves con­seqüències més imme­di­a­tes no són que les pobla­ci­ons pro­pe­res puguin des­a­parèixer, sinó que a milers de quilòmetres el món es col·lapsa pel caos de les seves cen­dres. I l'esport no n'és aliè. Tenim el Barça anant en auto­car a Milà, el GP de Moto GP del Japó suspès i encara no s'ha aca­bat.