MÉS ESPORT / OLIMPISME

Traves a l'esport català

A més de les crítiques sobre la mer­can­ti­lit­zació de l'espe­rit olímpic, de la cor­rupció, de l'ami­guisme, de la tebi­esa con­tra el dopatge... no es pot obli­dar que Sama­ranch ha de pas­sar a la història com l'home que va tallar les aspi­ra­ci­ons olímpi­ques del seu país, Cata­lu­nya. Perquè el COI va apro­var el 1996 una modi­fi­cació de la Carta Olímpica que impe­deix que Cata­lu­nya i altres naci­ons sense estat puguin par­ti­ci­par algun dia dels Jocs Olímpics. On deia que l'expressió país es refe­ria a «tot país, estat, ter­ri­tori o part de ter­ri­tori que el COI con­si­deri, en la seva abso­luta dis­creció, com a zona de juris­dicció del comitè olímpic naci­o­nal que ha reco­ne­gut», ara diu que país sig­ni­fica «un estat inde­pen­dent reco­ne­gut per la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal». El text anava en sin­to­nia amb la filo­so­fia del baró de Cou­ber­tin, que el 1911 ja va par­lar de països espor­tius i no de països polítics. I si això ho va apro­var el COI i tot el que ha fet de bo el COI durant els 21 anys de la pre­sidència de Sama­ranch ha estat gràcies a ell, també és a ell a qui els cata­lans han d'agrair que­dar fora dels Jocs.

La uni­ver­sa­lit­zació dels Jocs, un dels grans èxits de la gestió Sama­ranch, es va aca­bar a les por­tes de Cata­lu­nya. No cal dir que aquest és un dels fets posi­tius que a Espa­nya es des­taca del lle­gat de Sama­ranch. Sob­ten més els cons­tants home­nat­ges de la UFEC, les fede­ra­ci­ons cata­la­nes i l'admi­nis­tració espor­tiva cata­lana aquests dar­rers anys a Sama­ranch. Més que res, perquè no sem­bla gaire cohe­rent que d'una banda es bus­qui el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de l'esport català i, per l'altra, home­nat­gin l'home que ha tallat una d'aques­tes vies, la presència de Cata­lu­nya en els Jocs Olímpics. Lle­vat que, com en les infra­es­truc­tu­res, sigui un altre camí cap a la inde­pendència, l'única via que ara mateix té Cata­lu­nya per ser pro­ta­go­nista de la gran festa espor­tiva, social, econòmica i mediàtica que són els Jocs.

Els Jocs de Bar­ce­lona 92.

Els Jocs que Bar­ce­lona va orga­nit­zar el 1992 són, des del punt de vista català, la gran obra de Sama­ranch. Que el diri­gent bar­ce­loní en va ser impul­sor, vigi­lant, garant i tot el que es vul­gui afe­gir des que el 1981 se'n va par­lar en la festa dels millors espor­tis­tes del 1980 que va orga­nit­zar el diari El Mundo Depor­tivo fins que es van inau­gu­rar el 25 de juliol del 1992 està fora de dubte. Sense ell en la pre­sidència del COI no s'hau­rien fet mai a Bar­ce­lona? La capi­tal de Cata­lu­nya encara esta­ria espe­rant com Madrid? L'esport a Cata­lu­nya no comença ni acaba amb Sama­ranch. Des de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, la Dipu­tació i la Dele­gación Naci­o­nal de Depor­tes va fer el que va poder, o li van dei­xar, per l'esport català, però tal com han anat les coses, es fa difícil creure en un Sama­ranch limi­tat a exer­cir el seu poder din­tre de Cata­lu­nya o d'Espa­nya. La seva ambició des de sem­pre era l'olim­pisme i el COI. A Cata­lu­nya l'esport ha estat cosa dels clubs, de la lluita per­so­nal de milers de per­so­nes, en una estruc­tura que encara ara és dife­rent del que hi ha a l'Estat espa­nyol. L'ambició olímpica de Cata­lu­nya no comença en Sama­ranch i és menys­prear la capa­ci­tat del país voler lli­gar el destí olímpic de Bar­ce­lona exclu­si­va­ment a la seva per­sona. La ciu­tat va ser desig­nada seu olímpica el 17 d'octu­bre de 1986 perquè tots ple­gats van saber tre­ba­llar-se els car­de­nals olímpics que havien de votar, segons tot­hom sense cap mena de relació amb els poste­ri­ors afers de cor­rupció, però també perquè tenien al dar­rere una can­di­da­tura ferma per orga­nit­zar els Jocs tal com va que­dar demos­trat quasi sis anys més tard. Va ser una tasca i un èxit col·lec­tiu.


Sama­ranch va tallar les aspi­ra­ci­ons olímpi­ques del seu país, Cata­lu­nya

El Tour del 98 va impulsar la lluita contra el dopatge

El COI va ser capaç d'ajuntar les federacions internacionals i liderar la creació de l'Agència Mundial Antidopatge l'any 1999. Però els precedents ens fan pensar que, sense l'escàndol de dopatge del Tour del 1998, hauria estat molt diferent. El COI va castigar Ben Johnson el 1988, però no va anar més enllà. Samaranch es va queixar en moltes ocasions de la soledat del COI en la lluita contra el dopatge, fet que en bona part és veritat, però és ben lícit que ens preguntem perquè no va exercir el suposat lideratge de l'esport mundial que el COI s'ha autoatribuït des dels temps de Coubertin fins que la pressió de l'opinió pública, i d'aquells als qual el negoci podia anar a la baixa, va ser insuportable. No es pot negar la capacitat de reacció, una vegada més, que va tenir Samaranch, però ningú ens pot negar el dret a pensar que si no hi hagués hagut l'acció –el cas Festina en el Tour–, no hi hauria hagut la reacció –la conferència internacional antidopatge i la creació posterior de l'agència–. També es va destacar que els Jocs es van obrir als millors esportistes, professionals o no, posant com a exemple els tennistes i els jugadors de l'NBA i de l'NHL. Una altra veritat a mitges, perquè el torneig olímpic de futbol està limitat als jugadors sub-23 i els millors del món no hi són.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.