Cantada a Los Pajaritos

CLICA AQUÍ PER SEGUIR EL MINUT A MINUT

Frus­tració. Impotència. Pesa­desa. El Barça va sor­tir de Los Paja­ri­tos com un pas­se­rell trist, sense poder dir ni piu ni al mar­ca­dor ni a la clas­si­fi­cació. Zero gols, zero punts i pot­ser no un zero en el pri­mer exa­men, però sí un sus­pens ina­pel·lable. L’equip blau­grana va dece­bre fins i tot Guar­di­ola, que es va que­dar ator­dit amb l’encon­gi­ment dels seus juga­dors. Més enllà dels mèrits del Numància, el Bar­ce­lona va per­dre perquè es va com­pli­car la vida tot sol amb un joc posi­ci­o­nal des­astrós, com si no hagues­sin ser­vit de res les lliçons de pre­tem­po­rada.

El Barça es va enca­llar davant un rival que li va donar camp i pilota. El con­junt de Guar­di­ola va assu­mir la seva auto­ri­tat tècnica i ter­ri­to­rial, però es va obli­dar de donar pro­fun­di­tat i, sobre­tot, ampli­tud al camp. Aquest va ser el seu error capi­tal. Alves es va esta­ve­llar amb ben poca intel·ligència tàctica en el dis­po­si­tiu sorià. Gai­rebé no va gua­nyar la línia de fons; es va que­dar atu­rat com a fals inte­rior, sense tem­pe­rar cap cen­trada valu­osa ni inten­tar una jugada pro­vo­ca­dora. Tam­poc Messi va tenir el dia. Va fallar en acci­ons auda­ces i en sim­ples. Va emo­ci­o­nar tot just amb un xutàs de falta al pal, ja a l’últim minut, quan la des­es­pe­ració ofe­gava els bar­ce­lo­nis­tes. La resta va ser un reguit­zell de juga­des impos­si­bles arren­cant ahir d’una posició més endar­re­rida, sobre­tot al segon temps, en què va pro­var de sor­pren­dre des de la segona línia, amb la por­te­ria de cara i, això sí, un bosc frondós de cames al davant.

Frus­tració
El Barça va inte­ri­o­rit­zar la frus­tració massa d’hora. Així que Mario va cas­ti­gar l’única badada defen­siva dels blau­gra­nes –una solemne des­co­or­di­nació en la bas­cu­lació de tota la defensa i una len­ti­tud de reacció lamen­ta­ble del mig del camp– l’estrès es va apo­de­rar dels juga­dors de Guar­di­ola. La pri­mera part va aca­bar amb més ansi­e­tat que inten­si­tat, i això que el matx havia començat amb bon ritme, amb una cir­cu­lació de la pilota engres­ca­dora. Henry va ofe­rir un inci­pi­ent perill. I, ja amb el mar­ca­dor en con­tra, Eto’o i Xavi van pro­var xuts des­ta­ca­bles que, no en va, no van pro­duir cap fis­sura en la roca­llosa defensa local.

Va aca­bar ata­cant amb poca ambició el Barça al pri­mer temps. Els cops que algú es colava esporàdica­ment a l’àrea petita no tro­bava acom­pa­nyant en el remat. Ningú esti­rava la cama amb con­ven­ci­ment, i així va ser impos­si­ble tras­lla­dar el pànic al con­junt cas­tellà.
El Barça va picar i picar sense obrir cap esquerda en el mur del Numància; va per­dre molta ener­gia i molt de temps ata­cant la defensa numan­tina pel mig, per on més for­migó hi havia acu­mu­lat. Incapaç d’obrir el camp, inex­pres­siu Dani Alves i estra­nya­ment inhàbil Messi, tam­poc Xavi, Ini­esta o Henry van tro­bar solu­ci­ons.

Remats per­duts d’Eto’o
Els can­vis, com a mínim, van apor­tar les últi­mes espe­ran­ces. Al Barça li fal­tava fer bé l’última pas­sada i almenys Hleb –tre­pit­jant banda– i Keita van cor­re­gir aquest dèficit. De tots dos van sor­tir dues pas­sa­des a Eto’o, que per poc no van aca­bar en gol. Va aca­bar domi­nant abas­se­ga­do­ra­ment el Barça, però el seu fracàs és que el por­ter Juan Pablo no va haver d’uti­lit­zar gaire els guants. Poca efec­ti­vi­tat i força frus­tració per començar.