«I'm back»

El comu­ni­cat que Mic­hael Jor­dan va enviar a la premsa el 18 de març de 1995 tenia només dues parau­les: «I'm back.» Després d'un any i mig reti­rat del bàsquet prin­ci­pal­ment pel cop que va supo­sar per a ell l'assas­si­nat del seu pare, Jor­dan, que ja tenia 32 anys, va deci­dir tor­nar a com­pe­tir amb el seu equip, els Chi­cago Bulls, amb el qual havia gua­nyat els cam­pi­o­nats de l'NBA dels anys 1991, 1992 i 1993. Sense Jor­dan, els Bulls van estar dos anys sense gua­nyar l'anell, i amb la tor­nada de Jor­dan van acon­se­guir altre cop tres títols seguits més. Fins que es va reti­rar quasi defi­ni­ti­va­ment (hem de recor­dar que va tenir un retorn fugaç amb els Wizards). Jor­dan ha estat segu­ra­ment el millor juga­dor de bàsquet de tots els temps, i un magnífic com­pe­ti­dor, qua­li­tat que en ell sem­blava una qüestió genètica. S'ha de ser molt bo i tenir un gran espe­rit com­pe­ti­tiu per fer el que va fer ell, sobre­tot tenint en compte que els moments més memo­ra­bles de la seva car­rera els va ofe­rir en la segona etapa, en què va dei­xar gra­vats ins­tants sublims no només per al bàsquet sinó per a la història de l'esport.

De retorns glo­ri­o­sos i d'històries de superació en l'alta com­pe­tició n'hi ha mol­tes més. Cadas­cuna amb la seva cir­cumstància, cadas­cuna amb una intra­història que afe­geix emo­ti­vi­tat a les millors essències de l'esport. Els espor­tis­tes que han tas­tat la glòria i han tor­nat al cim quan ja ningú no ho espe­rava o els que han superat les difi­cul­tats més grans per arri­bar a ser els millors solen ser els que, a part dels èxits, han engran­dit el seu esport perquè també han fet que els seus com­pe­ti­dors s'hagin esforçat més i hagin millo­rat. Lance Arms­trong va gua­nyat set Tours de França seguits després de superar un càncer de tes­ti­cles quan tan sols era un ciclista que apun­tava bones mane­res. El mateix Johan Cruyff, que havia gua­nyat tres copes d'Europa amb l'Ajax i havia enllu­er­nat el món (i els culers, amb la lliga del 0-5) amb l'Holanda del mun­dial del 1974, va pro­ta­go­nit­zar un epi­sodi memo­ra­ble quan ja tenia 37 anys i feia molt temps que estava semi­re­ti­rat jugant als Estats Units o al Lle­vant. Va dei­xar l'Ajax de la seva vida, al qual havia retor­nat als 34 anys i hi va gua­nyar altre cop dues lli­gues i una copa holan­de­ses, perquè el pre­si­dent del club li va dir que ja estava aca­bat. Se'n va anar al màxim rival, el Feye­no­ord de Rot­ter­dam, i va gua­nyar la lliga i la copa. Lla­vors, ja sí, es va reti­rar perquè ell va voler. O el cas de Dara Tor­res, la neda­dora que es va con­ver­tir a Pequín, amb 42 anys, en l'espor­tista de més edat que gua­nyava una meda­lla en uns Jocs. O el de Muham­mad Ali o George Fore­man, que a avançades edats es van tor­nar a posar els guants de boxa i van tor­nar a ser cam­pi­ons. Tots aquests són casos d'esport en majúscu­les.

Els he recor­dat aquest diu­menge pas­sat, quan Roger Fede­rer va gua­nyar la final de Roland Gar­ros. Fede­rer, molts anys número u del ten­nis fins a l'eclosió del gran Rafa Nadal la tem­po­rada pas­sada, tenia una cosa pen­dent. No era cap obsessió res­pecte a Nadal. Ni tan sols era res con­tra ningú. Era amb ell, amb qui anava la cosa. Fede­rer volia gua­nyar a París. Ho tenia tot, però no tenia París. Des­tro­nat del pri­mer lloc del món i vençut fins i tot a Wim­ble­don, el suís no es va ren­dir. Va tre­ba­llar per tor­nar a ser una mica millor del que havia estat. I diu­menge va reco­llir el premi, que el con­ver­teix molt pro­ba­ble­ment en el millor ten­nista de la història. Però per si n'hi ha dub­tes, no vol aca­bar aquí. I per sort per als que esti­mem l'esport, la seva lluita de colos­sos amb Nadal pro­met encara tenir més epi­so­dis memo­ra­bles. Els que escri­uen només els espor­tis­tes amb majúscu­les, els que en rea­li­tat no se'n van mai més. Almenys de la memòria.