MOTOR / ENTREVISTA A MARC COMA, DOS COPS GUANYADOR DEL DAKAR

«Aviat tornarem a l'Àfrica»

el dakar americàhi falten rivalscotxes, aparcats«És lògic tornar-hi un any més i que en treguin rendiment, però el seu lloc natural és l'Àfrica»«Amb curses més obertes t'hauries d'ocupar de córrer per guanyar. Ara es fa més marcatge»«Creia que no era el moment de fer el pas i la situació econòmica també m'ho fa veure»
muntanya i motorviure a avià«Em pensava que la nostra activitat molesta el govern, però els he vist molt receptius»«És un luxe que em permeto, tot i que baixo sovint a Barcelona i és aquí on pago un peatge»

–Com ho té per aquest any?

–«L'any és com­pli­cat i la situ­ació mun­dial és difícil, sobre­tot per a l'esport del motor. Van ple­gant equips de dife­rents espe­ci­a­li­tats i això em pre­o­cupa, però, per altra banda, la nos­tra dis­ci­plina té uns cos­tos mode­rats i gens inflats, a diferència de la F-1, Moto GP... i això em dóna un punt de tran­quil·litat. Veus que els viat­ges s'ajus­ten més, els hotels no són els matei­xos, pot­ser el pilot ha de com­par­tir habi­tu­ació. Ens hi hem d'adap­tar.»

–El mun­dial és segur, no?

–«Hem fet la pri­mera cursa i l'hem gua­nyat... el que passa és que hi he anat sol, sense Jordi Vila­doms, sense Jordi Arca­rons ni els mecànics habi­tu­als. Espero que a par­tir de Tunísia com a mínim vin­gui Vila­doms. Hem de pas­sar aquest moment difícil com puguem i mirar que ens afecti el mínim pos­si­ble.»

–Encara sort del blin­datge del tri­omf en l'últim Dakar.

–«De blin­datge, ja no n'hi ha cap. Sí que és cert que hem gua­nyat en el moment en què més ho neces­sitàvem. I això d'haver gua­nyat espero que ens faci anar bé, ja que segur que mala­ment no ens fa anar.»

–Tem que les reta­lla­des econòmiques aca­bin afec­tant la segu­re­tat en les pro­ves?

–«No he detec­tat res en aquest sen­tit. Aquest és un tema molt impor­tant i espero que quedi al marge.»

–De rivals, hi ha Cyril Desprès. N'hi calen més, pel seu pres­tigi com a pilot i pel bé de la dis­ci­plina?

–«Doncs sí. En la nos­tra espe­ci­a­li­tat l'estratègia és molt impor­tant i quan som l'un con­tra l'altre, defi­nir l'estratègia es com­plica. Amb cur­ses més ober­tes has de córrer per gua­nyar. Ara són cur­ses més de mar­catge. Però hi ha gent al dar­rere que està pujant i no esta­rem sols.»

–Qui veu com a rivals en el futur?

–«Jordi Vila­doms, que va crei­xent i el vaig tapant [riu], perquè el pobre vol­dria fer-ne més i ara té la funció d'aju­dar-me...»

–Com vostè quan era el segon de Nani Roma.

–«També... És una etapa que hem pas­sat tots. També hi ha el xilè Cha­leco López, David Cas­teu, els por­tu­gue­sos Hélder Rodri­gues i Rubén Faria, que van ente­nent què és això. També hi ha Gerard Farrés, a qui li fal­ten quilòmetres, hores i experiència, però el més impor­tant, que és anar ràpid, ja ho té.»

–Fa temps que parla de pas­sar-se als cot­xes. Està apar­cat?

–«Sí, sí, és un mal moment, però din­tre de tot, em quedo tran­quil perquè creia que no era el moment de fer el pas cap als cot­xes, i les con­di­ci­ons econòmiques que hi ha ara també m'ho diuen. Per tant, me n'oblido. M'ha cos­tat molts anys arri­bar on sóc ara i és el moment de reco­llir els fruits.»

–Física­ment, fins quan creu que estarà en con­di­ci­ons de gua­nyar?

–«Depèn de mol­tes coses, però em veig amb força per fer-ho bé un parell d'anys més, si no hi ha lesi­ons. Dis­fruto, m'agrada entre­nar-me i moti­vació, en tinc.»

–El fet de veure Nani Roma, gua­nya­dor en moto, pas­sar als cot­xes i no ser gua­nya­dor li fa replan­te­jar-s'ho?

–«Que gua­nyis amb moto no implica que gua­nyis amb cotxe, tot i que Peter­han­sel i uns altres ho han fet. La moto et dóna una experiència i una com­prensió del ter­reny i del desert. Després depèn de molts fac­tors, el cotxe de què dis­po­sis, qui tin­guis en el teu mateix equip... Nani també ha tro­bat una època molt com­pli­cada, amb molta com­petència. Pri­mer, amb Peter­han­sel en el seu mateix equip; ja vam veure què li va pas­sar a Arca­rons quan llui­tava amb ell. I després, amb molts equips dife­rents, Volkswa­gen, BMW... i pilots com Car­los Sainz. Nosal­tres, amb les motos, hem tin­gut una època en què hem tre­ba­llat molt per gua­nyar però entre nosal­tres i la gent que ve al dar­rere pot­ser hi ha un graó més gran. En canvi, amb el cot­xes hi ha molta més com­petència.»

–El 2010 el Dakar con­ti­nuarà a l'Amèrica del Sud. Pros i con­tres?

–«És lògic con­ti­nuar allà un any més, perquè puguin treure un ren­di­ment a l'esforç que han fet. I a l'Àfrica tam­poc sé fins a quin punt han millo­rat les con­di­ci­ons. Crec que en poc temps tor­na­rem a l'Àfrica, però ara hau­ria estat pre­ci­pi­tat.»

–S'adapta millor a Xile i l'Argen­tina o a l'Àfrica?

–«Ho he dit des del pri­mer dia i m'ha cos­tat alguna crítica a l'Amèrica del Sud: a mi m'agrada més l'Àfrica i és el lloc natu­ral de la cursa, on ha estat 30 anys. Això tot­hom ho entén. Ara bé, en aquests moments el més impor­tant és tenir cursa i a l'Amèrica del Sud hem tin­gut una rebuda fantàstica, i s'ha d'agrair.»

–La lesió d'Isi­dre Esteve, antic com­pany i rival seu (va que­dar paraplègic en un acci­dent); la seva res­posta per­so­nal, i veure'l aca­bar eta­pes del Dakar després de 14 hores al volant, el fan refle­xi­o­nar?

–«Ens ha donat una lliçó a tots, pri­mer de com s'ha d'afron­tar una lesió greu com la seva i després, amb la força de volun­tat per tirar enda­vant i mar­car-se l'objec­tiu d'aca­bar un Dakar. És per treure's el bar­ret, per ell i per la gent que té al seu vol­tant. A l'hora de triar-la, també l'ha encer­tat.»

–Creu que pot haver por­tat les coses massa al límit?

–«És difícil de con­tro­lar. Jo vaig aca­bar el pri­mer Dakar amb un braç tren­cat, però em van haver d'ope­rar i vaig estar qua­tre mesos a refer-me, men­tre que si hagués ple­gat tot hau­ria anat més ràpid. Ara no ho faria, si em trenco un braç me'n vaig cap a casa. No sé quin és el punt de vista de l'Isi­dre. Crec que per a ell era impor­tant aca­bar.»

–Aquell «sóc d'Avià, ber­guedà i català» va arri­bar a Madrid?

–«Mai no m'han dit res. Si sóc d'Avià, sóc català, ber­guedà també i, bé, espa­nyol, també. No me n'he d'ama­gar. Les coses no s'han de treure de lloc, allò era una festa de casa, amb la gent del poble i els afi­ci­o­nats d'allà. En tot aquest temps m'he sen­tit molt orgullós de ser d'on sóc i, quan he pogut, n'he fet esment. Sense obli­dar mai d'on sóc, en el moment que m'ha tocat ser espa­nyol he sigut espa­nyol i quan he pogut ser... hem fet una mica el que hem pogut...»

–D'això no se'n diu tram­pe­jar?

–«A un espor­tista, si alguna cosa li porta el tema de les ban­de­res són pro­ble­mes. La gent del teu entorn ja sap quins són els teus sen­ti­ments i el teu posi­ci­o­na­ment. A par­tir d'aquí, no s'ha d'anar més enllà.»

–Diu que les ban­de­res por­ten pro­ble­mes. N'ha tin­gut?

–«Jo no, no.»

–I gent com vostès, acos­tu­mats a pas­sar per ter­ri­to­ris amb tanta misèria afron­tada amb gran dig­ni­tat per­so­nal, no es torna més sen­si­ble davant els actes d'incom­prensió que hi ha en el pri­mer món?

–«Veure-ho en pri­mera per­sona sí que et torna més sen­si­ble. Jo sem­pre he inten­tat ser res­pectuós al màxim amb tot­hom, fent la meva feina el millor pos­si­ble, tre­ba­llant amb humi­li­tat i com­promís i esqui­vant l'apar­tat polític tant com es pot.»

–Com es pot avançar, més enllà del lament, perquè la classe política que es fa fotos amb el gua­nya­dor del Dakar l'endemà no legisli per per­se­guir-lo quan s'entrena per la mun­ta­nya?

–«Vaig tenir una grata sor­presa quan vam gua­nyar el Dakar i ens va rebre el pre­si­dent Mon­ti­lla. Després de la recepció, ens vam asseure més d'una hora amb ell, Anna Pruna i Rafel Niubò. Els vaig veure molt recep­tius, cons­ci­ents que hi ha un pro­blema que s'ha d'afron­tar. Jo tenia la per­cepció que la nos­tra acti­vi­tat era molesta per al govern i aquell dia vaig que­dar sorprès. I sí, ens anem quei­xant, anem avançant i hi ha un grup de tre­ball que va fent feina. És difícil perquè l'evo­lució que tin­drem serà cap a res­trin­gir el pas de vehi­cles per la mun­ta­nya. Però neces­si­tem una llei ben feta.»

–Quin pronòstic li fa a l'esport del motor?

–«El futur ha d'anar enfo­cat a reduir els cos­tos i a tre­ba­llar la part ecològica. L'esport del motor sem­pre ha ser­vit per avançar tec­nològica­ment i entre la reducció de cos­tos i l'ori­en­tació ecològica hem de tro­bar-li el futur. I en l'apar­tat de fora de car­re­tera, encara més. A part, hi ha una falta de for­mació de l'usu­ari en l'àmbit del res­pecte al medi ambi­ent, de com­por­ta­ment cívic a la mun­ta­nya. Aquí també s'ha de tre­ba­llar.»

–Per què viu a Avià? Perquè és lluny de la gran ciu­tat? Perquè el conei­xen i el dei­xen entre­nar-se sense posar-li pro­ble­mes?

–«Pri­mer, perquè és on tinc les arrels. Si et pares a pen­sar, sí que seria més còmode viure prop de la ciu­tat, perquè he de bai­xar a Bar­ce­lona molt sovint. És com un luxe que em per­meto. I quan és època d'entre­nar-me, és el millor lloc on puc estar. Tinc tota la infra­es­truc­tura mecànica allà i unes ins­tal·laci­ons per fer la pre­pa­ració física. A par­tir d'aquí, el que no hi ha a Avià s'ha de bus­car a fora i és aquí on t'ado­nes que estàs una mica des­plaçat del món. Reu­ni­ons de feina, l'aero­port, el CAR de Sant Cugat... i és aquí on pagues un cert peatge.»

–En la seva dis­ci­plina, hi ha moments de l'any en què s'avor­reix?

–«Quan és hora de com­pe­tir o d'entre­nar-me, no. I no recordo l'última set­mana que vaig tenir per entre­nar-me. Últi­ma­ment tinc la sen­sació que no m'entreno el que cal­dria, pels com­pro­mi­sos. Després de gua­nyar el Dakar, és lògic, és el que toca. Em cansa viat­jar, i si bé hi ha actes de pro­moció que són diver­tits, d'altres són una llauna.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.