Tot va començar aquí

Aquests últi­mes dies s'han anat expli­cant amb comp­ta­go­tes alguns dels petits i grans secrets de l'únic meda­llista d'or català en els Jocs Olímpics de Lon­dres, l'alt-empor­danès Joel González. La ruta dau­rada d'aquest jove fins a l'Olimp (Lon­dres, 3 d'agost) va començar exac­ta­ment el 2000. Han estat, doncs, dotze anys per­se­guint un somni en el qual aquest espi­gat noi de 22 anys ha pro­ta­go­nit­zat, gràcies a la seva alçada i a la velo­ci­tat de cames una petita revo­lució tècnica i estratègia ines­pe­rada en un esport que els core­ans van regu­lar per pri­mer cop cap l'any 1950 com a vari­ant del kung-fu.

El 2000, el pare de Joel, Pere González, un gran afi­ci­o­nat a les arts mar­ci­als i espe­ci­al­ment al taekwondo, va deci­dir dedi­car la seva vida a allò que real­ment li agra­dava. Així, al car­rer Empordà, número 25 de Vila­fant va inau­gu­rar-hi el gimnàs Tae Sport, que va tirar enda­vant amb més il·lusió que mit­jans. “Tota la família ens hi vam ins­tal·lar, era un pro­jecte com­par­tit; jo tenia deu anys i d'una manera o altra el meu pare em va trans­me­tre la seva passió per aquest esport i des del prin­cipi m'ho vaig pren­dre molt seri­o­sa­ment”, recor­dava ahir González amb la meda­lla d'or a la mà a la sala prin­ci­pal del gimnàs, un petit san­tu­ari de records, retalls de premsa i tro­feus. L'1 de setem­bre el seu pare, com cada any, el tor­narà a obrir i començarà el període de matri­cu­la­ci­ons. Serà el moment de mesu­rar quin ha estat l'efecte real de l'or olímpic de González a Vila­fant. “M'agra­da­ria molt que es notés; és un esport de com­bat, però amb una filo­so­fia de res­pecte màxim al rival.” Així s'expli­quen les mos­tres d'admi­ració que li va mos­trar l'entre­na­dor del seu rival en la final olímpica de Lon­dres.

El taekwondo no va ser l'únic esport que González va prac­ti­car de jove. Va jugar a fut­bol en les cate­go­ries infe­ri­ors del Figue­res, fins a cadet, i va des­ta­car com a mig­cam­pista per l'esquerra. “No era el més bo, però tam­poc el més dolent; el que sí que puc dir és que tot el que faig m'ho prenc molt seri­o­sa­ment i el fut­bol, fins que el vaig dei­xar, me'l pre­nia molt seri­o­sa­ment”, recorda González, que va repar­tir la seva infància i ado­lescència entre Vila­fant i Figue­res, loca­li­tats que en recla­men la pater­ni­tat. L'escola primària la va fer al Cor de Maria de Figue­res; l'ESO, a la Salle de Figue­res, i també va com­ple­tar un curs de bat­xi­lle­rat a l'IES Oli­var Gran (a la fron­tera entre Figue­res i Vila­fant).

Durant tots aquests anys no ha tin­gut la sen­sació de sacri­fi­car la joven­tut a favor de la glòria olímpica. “He assu­mit sem­pre que el meu entre­na­ment és de cinc o sis hores diàries i els últims anys no he tin­gut mai més d'una set­mana de vacan­ces”, explica el fla­mant campió, que aquest estiu sí que espera des­con­nec­tar final­ment algu­nes set­ma­nes de tot el bro­git olímpic.

González ha com­pa­gi­nat amb èxit més que demos­trat la seva pro­gressió fins a arri­bar a millor espor­tista del món de la seva moda­li­tat amb els estu­dis de cri­mi­no­lo­gia, que espera com­ple­tar en un any. El seu mètode d'entre­na­ment no tan sols ha igua­lat la innata capa­ci­tat de sacri­fici dels core­ans, que són els que van inven­tar el taekwondo, sinó que l'ha superat. “No crec siguin més per­sis­tents perquè ho por­tin a la sang. Si jo cobro x per una meda­lla, els core­ans cobren x mul­ti­pli­cat per cinc. És el segon o ter­cer esport més ben pagat, com aquí el ten­nis. Igual que un ten­nista coreà vol­dria tenir els pre­mis que hi ha aquí, jo vol­dria tenir els pre­mis que tenen els llui­ta­dors d'allà.”

La segu­re­tat que trans­met l'altem­por­danès és indes­truc­ti­ble. Així, qüesti­o­nat si en aquests últims dotze anys ha tin­gut algun moment de debi­li­tat en la seva espar­tana pre­pa­ració manté que no i que té molt clar per què. “El suport de la meva família ha estat del cent per cent, mai ha dis­minuït. Ni quan vaig haver de mar­xar de casa al CAR de Múrcia.”

González parla sem­pre amb orgull indis­si­mu­lat de la seva família. “La meva ger­mana [Dara] ha fet la car­rera de medi­cina i té una de les millors notes del MIR.” Quan va gua­nyar el seu pri­mer mun­dial, el 2009, va expli­car, en una entre­vista a El 9 Espor­tiu, que la seva millor experiència havia estat veure “els avis plo­rar d'emoció” quan va tor­nar a casa. González, quan parla del taekwondo, ho nega. “Que sigui un esport del qual no es parli gaire no vol dir que sigui mino­ri­tari. A Espa­nya hi ha 50.000 llicències, uns 100.000 prac­ti­cants i el CSD reco­neix que, per números, és la dis­ci­plina olímpica de més èxit.”