Perplexitats inicials

Si un es mira les coses des d'una certa distància, troba que aquest inici de tem­po­rada és des­con­cer­tant. En pri­mer lloc, es comença amb un tro­feu enguany absurd: la super­copa entre el campió de la lliga esta­tal i el campió de la copa. Si els dos tor­ne­jos els ha gua­nyat el Barça vol dir que implícita­ment ja l'havia gua­nyat. No calia inven­tar-se una final entre el gua­nya­dor de les dues com­pe­ti­ci­ons i el sub­campió d'una d'elles. Com ens recor­dava Rama­llets par­lant de la tem­po­rada de les cinc copes: «Van ser sis, perquè la sisena ens la van donar sense jugar, ja que havíem gua­nyat la lliga i la copa.» La següent per­ple­xi­tat ens ve quan es torna a par­lar de la tem­po­rada que ve amb la il·lusió de gua­nyar-ho tot i ve el Gam­per, que també és un tro­feu tot i que no sigui ofi­cial, i Guar­di­ola tira el par­tit. De l'hora i mitja de joc li donàvem llicència per fer una hora de pro­va­tu­res com a colofó a la pre­tem­po­rada, però, sobre­tot pel fet d'anar per­dent, calia jugar la mitja hora final amb els millors efec­tius dels quals podíem dis­po­sar. No és bo començar rega­lant un Gam­per. També ens va dei­xar parats quan en els fit­xat­ges d'Ibra­hi­mo­vic i de Txi­grinski el mateix club, en boca dels seus tècnics i diri­gents, mani­fes­tava clara­ment que els pre­te­nia quan sem­bla que amb això podia reforçar les pre­ten­si­ons dels clubs vene­dors. O bé no és així i tot el secre­tisme que sem­pre es man­te­nia, per no aixe­car gaire la lle­bre i enca­rir els juga­dors, era una lle­genda urbana?

D'altra banda, hem vist com en l'última assem­blea de com­pro­mis­sa­ris es va apro­var una reforma d'esta­tuts. Una de les incor­po­ra­ci­ons va ser l'arti­cle 6è, que diu: «La llen­gua pròpia del FC Bar­ce­lona és el català i, com a tal, serà la d'uti­lit­zació nor­mal i pre­fe­rent en totes les acti­vi­tats del club.» Res a dir, només espe­rar que sigui un impuls per enco­ma­nar els juga­dors, i espe­ci­al­ment els que vénen del plan­ter, la seva volun­tat d'iden­ti­fi­car-se amb el club i amb el país. Els exem­ples de Bakero i de Txiki, quan no hi havia aquesta nor­ma­tiva, no sem­bla que hagin tin­gut segui­ment en la plan­ti­lla actual…

També pas­sen coses a l'altre equip de pri­mera divisió de la ciu­tat. Quan en començar el curs, i per fer calaix, es va ven­dre Ser­gio Sánchez i Marc Tor­rejón, vam tenir com la intuïció que si pas­sava alguna cosa –sense pen­sar ales­ho­res en el dra­ma­tisme del cas de Jar­que–, per exem­ple, una lesió, es veu­rien obli­gats a fit­xar de pressa i més car del que havien obtin­gut. No sé si la suma de Pillud, Ron­ca­glia i Forlín no depassa els diners ingres­sats pels dos que hem citat pri­mer. Han subs­tituït gent de casa per argen­tins. Pro­cedència jus­ti­fi­cada pot­ser pel fee­ling que hi deu haver amb l'entre­na­dor, pel fut­bol que deu conèixer més i pel fet que, veient la boge­ria de preus que han ence­tat el Madrid i el Barça, encara pro­ve­nen d'un mer­cat rao­na­ble.