Lliçó Brunet

El peri­o­dista Manuel Bru­net, que va viure de 1889 a 1956, bes­can­tat per uns, res­pec­tat per altres, torna a l'actu­a­li­tat amb tota justícia. El posa a l'abast de tot­hom el doc­tor Fran­cesc Mon­tero, de la Uni­ver­si­tat de Girona, en un lli­bre acu­rat, amè, escla­ri­dor. Ben reco­ma­na­ble. A Figue­res, on vivia, Bru­net era “el mes­tre”. Ho deia Fages de Cli­ment en una nota, inclosa en el lli­bre. Hi ha una lliçó de Bru­net que va més enllà de les que impar­tia com a home culte. Fou un lliçó sobre la com­ple­xi­tat humana i la rela­ti­vi­tat de les idees. Pels qui fem recerca en peri­o­disme històric, Bru­net és un per­so­natge que també ha tor­nat a l'actu­a­li­tat amb la polèmica sobre la Sagrada Família de Gaudí. Fou una per­sona abran­dada i con­tra­dictòria. L'any 1950 va publi­car un arti­cle que cla­mava per la con­tinuïtat de les obres del tem­ple. Trenta anys abans, en canvi, havia insi­nuat –com Josep Pla– que fos ender­ro­cat el Palau de la Música. Deia que era el Palau de la Quin­ca­lle­ria, de la mateixa manera que ara hi ha un regi­dor que con­fon la Sagrada Família amb una mona de Pas­qua. No és nou, doncs, abra­o­nar-se con­tra l'estètica moder­nista. Les fòbies dels reac­ci­o­na­ris del segle XX s'han empel­tat en esnobs del segle XXI. Si es fes rea­li­tat el desig de mal­me­tre patri­moni, Bru­net i Pla, hereus del con­ser­va­do­risme vuit­cen­tista, serien jut­jats avui pel Tri­bu­nal de l'Haia. Bru­net va rene­gar del seu pas­sat ico­no­clasta. La lliçó Bru­net també és la de con­te­nir l'orgull, fugir de la supèrbia, apai­va­gar ímpe­tus juve­nils.