Els cecs som nosaltres

Ens con­si­de­rem molt bones per­so­nes i molt solidàries. I pot­ser ho som, però encara és més llus­tre que no pas matèria. Podem tro­bar mil excu­ses: l'estrès del dia a dia, les difi­cul­tats per­so­nals o fami­li­ars... Però hi ha petits detalls que no reque­rei­xen gaire esforç i que faci­li­ten la vida dels que ens envol­ten. Però encara som molt egois­tes. Avui han de lle­gir l'arti­cle que publica en aquest diari Isaac Padrós, un jove de 37 anys que, des d'en fa dos, és cec. Ens relata les estu­pi­de­ses dels que ell ano­mena “capa­ci­tats”. Per exem­ple, no rebre res­posta quan diu bon dia quan entra en un local –ho fa per saber si hi ha algú– o que el bus no pari a la seva altura i encara li menin pressa. Lle­gir-ho fa ver­go­nya. Perquè t'ado­nes que ell no és el cec. Ho som els altres.