Separatistes

Les parau­les empra­des per desig­nar movi­ments cata­la­nis­tes han can­viat durant el segle XX. Ho vaig docu­men­tar la set­mana pas­sada, a l'IEC, en la jor­nada dedi­cada als 50 anys de la mort de Fran­cesc Mas­pons i Angla­sell, el jurista que pro­jectà Cata­lu­nya cap a la Soci­e­tat de Naci­ons. En els anys 30, Mas­pons era qua­li­fi­cat de sepa­ra­tista per Irene Polo. La peri­o­dista el va posar al cos­tat de Jaume Compte, d'Estat Català, en un repor­tatge sobre les elec­ci­ons del 1932. Els par­tits sepa­ra­tis­tes obtin­gue­ren 800 vots. Cap escó. El mot sepa­ra­tisme va decaure anys més tard del voca­bu­lari cata­la­nista. Els ter­mes domi­nants ara són inde­pen­den­tisme i sobi­ra­nisme. De la República ençà han pres­crit altres parau­les, com pàtria i raça, habi­tu­als en el llen­guatge polític d'aque­lla època. Si recu­lem fins al segle XIX tro­ba­rem un pre­do­mini d'altres expres­si­ons: regi­o­na­lisme i par­ti­cu­la­risme. Amb els noms també han evo­lu­ci­o­nat les rei­vin­di­ca­ci­ons. En el segle XX s'invo­cava l'ètnia (anys 20 i 30). Després, la defensa de llen­gua i cul­tura (anys 60 i 70), per arri­bar en el segle XXI a la rei­vin­di­cació del finançament. Con­cep­tes i parla poden trair. En un arti­cle del 1916, Xènius deia que els his­pa­no­a­me­ri­cans pre­fe­rien viure com a nació sot­mesa i no com a província sepa­rada. Pre­fe­rien ser mem­bres d'una nova nació sense cul­tura pròpia, i no pas d'una antiga província ja eman­ci­pada cul­tu­ral­ment d'Espa­nya. Joan Mara­gall havia dit anys abans que sense inde­pendència intel·lec­tual no hi ha inde­pendència plena.