Violència de gènere

Si del que es tracta és de fer balanç, ens podem sen­tir força satis­fets del que s'ha acon­se­guit en la lluita con­tra la violència de gènere. D'accep­tar soci­al­ment que l'home era recep­tor d'aten­ci­ons i pri­vi­le­gis i la dona gene­ra­dora d'aques­tes con­ces­si­ons, des­vir­tuat encara més per aquells que con­si­de­ra­ven que això no té dis­cussió i que s'havia d'impo­sar a través de la força –física i psi­cològica–, hem arri­bat a un estadi en què la dona té l'opció de deci­dir quin tipus de relació vol tenir amb la seva pare­lla. I no ha estat un camí fàcil. Ni ho és encara. Ni ho serà en un futur. Perquè sem­pre hi haurà per­so­nes –per qua­li­fi­car-les d'una manera política­ment cor­recta– que con­ti­nu­a­ran pen­sant que la força i la vexació l'exe­cu­ten perquè l'altra s'ho busca. I sem­pre hi haurà per­so­nes que creu­ran que són merei­xe­do­res d'aquest tracte.

Avui se cele­bra el Dia Inter­na­ci­o­nal per a l'Eli­mi­nació de la Violència envers les Dones. Apar­quem la dis­cussió de si cal com­me­mo­rar “el dia de...”, que ens podria ocu­par tot un arti­cle sen­cer. I con­cen­trem-nos en la pro­blemàtica que patei­xen mol­tes dones –i també, cal dir-ho, alguns homes– pel tracte vexa­tori i de sub­missió al qual estan sot­me­ses per les seves pare­lles. Corre per les xar­xes soci­als des de fa uns dies el vídeo d'una dona que relata, amb la cara nafrada i morada, i d'una manera col­pi­dora, com ha estat el procés per accep­tar que no era merei­xe­dora d'aquells cops i que havia d'aban­do­nar el pare del seu fill. Reco­nei­xia, entre plors, que havia arri­bat al punt de per­dre la dig­ni­tat. I gra­vava el vídeo des de casa els seus pares, amb el seu fill al fons, després d'haver dei­xat la seva pare­lla i haver deci­dit que llui­ta­ria per recu­pe­rar les reg­nes de la seva vida i per tor­nar, en defi­ni­tiva, a ser per­sona.

I, per molt camí que hàgim recor­re­gut, quan veus aques­tes imat­ges t'ado­nes que encara queda molt de tra­jecte, un tram encara molt llarg. I avui, que és el dia inter­na­ci­o­nal, apa­rei­xe­ran estadísti­ques, es faran cam­pa­nyes de sen­si­bi­lit­zació, s'orga­nit­za­ran actes... I tot això s'ha de fer. I ens hem de con­gra­tu­lar de tot el que hem acon­se­guit, perquè de feina se n'ha fet molta. Però no ens podem fer banys de cofo­isme men­tre encara hi hagi dones que patei­xin, no només per elles sinó també pels seus fills, que vis­quin ate­mo­ri­des, que no vegin sor­tida i temin per la seva vida.