Jaume Camprodon

En l'època en què el bisbe de Girona Jaume Cam­pro­don vivia en un pis al cos­tat del Mer­cat Muni­ci­pal de la ciu­tat em tro­bava molt sovint amb ell quan a peu es diri­gia a la seu del Bis­bat a pri­mera hora del matí, i també cap al mig­dia quan se n'anava a dinar. I sem­pre fèiem petar uns moments la xer­rada. El bisbe Jaume, per a mi, era tot cor. Era un pas­tor, es feia escol­tar i no el vaig sen­tir mai dog­ma­tit­zar. Fins i tot diria que escol­tava més que no pas par­lava. La dis­creció crec que era la seva gran vir­tut. Durant el seu epis­co­pat jo ja havia dei­xat d'exer­cir de capellà i, per tant, no hi vaig tenir una relació molt íntima. Però vaig seguir les seves actu­a­ci­ons i el seu pro­grama pas­to­ral, sem­pre ben acom­pa­nyat per l'amic Padrós, que ens va dei­xar no fa gaire temps. En el seu temps no em dei­xava per­dre mai l'homi­lia del dia de Sant Narcís, patró de Girona. I no era pas sol. Deia coses, mol­tes coses, sem­pre amb aque­lla cari­tat cris­ti­ana que el dis­tin­gia. L'homi­lia del dia del patró no pas­sava des­a­per­ce­buda.

Recordo cinc bis­bes que han ocu­pat la res­pon­sa­bi­li­tat epis­co­pal de la diòcesi de Girona. El que més ha durat fins ara ha estat el bisbe Cartañá. És difícil de defi­nir. Era molt ell, i no hi havia qui el fes pas­sar pel tub si una cosa ell no la veia clara. Era un home del règim, no hi ha cap dubte, però recordo que els nens de la diòcesi vàrem estu­diar el cate­cisme en català, amb lli­bre inclòs, cosa que de ben segur no va agra­dar a les auto­ri­tats de l'època. Al bisbe Cartañà el va subs­ti­tuir el bisbe Narcís Jubany, un canvi radi­cal de for­mes, un entu­si­asta del Con­cili Vaticà II, però ens que­da­rem les ganes de saber real­ment fins on arri­ba­ven les seves idees de la nova Església. N'he par­lat amb gent que van estar prop d'ell i només amb el seu som­riure en donen a enten­dre que pen­sen el mateix que jo. No volia fer tren­ca­dissa i arri­bava sem­pre al límit que creia que havia d'arri­bar sense que hi hagués cap dal­ta­baix. Només vull recor­dar que quan jo exer­cia de capellà vaig deci­dir posar-me a fer de mano­bre, pen­sant que si la gent tre­ba­llava amb fei­nes manu­als jo no podia ser dife­rent. Al cap d'una set­mana em va cri­dar per dir-me que ofe­nia la dig­ni­tat sacer­do­tal tre­ba­llant en una feina tan baixa. Em va caure l'ànima als peus. Va ser quan vaig aca­bar de veure que tot el que es pre­di­cava de can­vis, res de res. Va venir en Cam­pro­don, com li dèiem en to col·loquial, i el va subs­ti­tuir quan va dimi­tir en Car­les Soler, al que només vaig conèixer de vista. No hi vaig voler par­lar mai, sabia quin peu calçava. I el mateix m'ha pas­sat amb l'actual, Fran­cesc Pardo. No podem pas dir que la diòcesi de Girona hagi tin­gut gaire sort. I això que hi havia can­di­dats molt aptes de la mateixa diòcesi. Sem­pre s'ha dit que el rec­tor del Semi­nari, Damià Estela, anava a totes les ter­nes que la jerar­quia pre­sen­tava al govern de Madrid quan hi havia una vacant, però estava fit­xat i era des­car­tat una vegada dar­rere de l'altra.

Em quedo amb el bisbe Jaume. No crec que en l'aspecte doc­tri­nal es plan­tegés gai­res pro­ble­mes. Era un pas­tor i tenia cor. Esti­mava. Segur que és al lloc dels benau­rats. Gràcies, bisbe Cam­pro­don.