Cal començar de nou

Llegeixo els diaris cada dia, miro la tele i procuro estar al corrent del que passa al món. Ja no sé si això és bo o hauria de fer com el meu amic, que diu que tot el món és una merda i que prefereix passar de tot. Soc prou optimista per creure que encara hi ha molt a fer i que no podem tirar la tovallola. Em sap greu moltes vegades no tenir prou poder per capgirar situacions i redreçar coses que van malament per fer que vagin millor. Sabeu què és el que em sap més greu? Veure que hi ha tanta gent que frueix fent el mal. Fa poc, a prop d’on visc, a Tor, en una nit van destrossar totes les bústies que hi ha en un lloc al costat de la carretera, i que serveixen per enviar els correus i altres comunicacions a gent que viu en masos d’aquell sector. Hi dono voltes i més voltes i no trobo una explicació mínimament lògica.

El funcionament diari de la nostra societat també m’atabala. No faré disquisicions sobre els grans problemes de la humanitat. Si la història ens demostra amb escreix que mai s’ha guanyat una guerra amb les armes, per què carai van sorgint guerres com bolets i hi van morint milers de persones? A banda de la destrucció de pobles sencers, que necessitaran anys per ser reconstruïts... Ja sé que aquests problemes ja no depenen de mi. Però de la societat en general, sí. Els nord-americans acaben de votar Trump. Hi dono voltes i més voltes i no ho entenc. I el creixement de l’extrema dreta? Algú pot creure que pugen al poder per posar ordre en un món corrupte i corromput? Però no només l’extrema dreta. Quants partits volen governar i no es plantegen els problemes reals que viu la societat? Només els preocupa de debò el partit. I fotre els altres partits, fins a l’extrem que voten en contra d’allò que quan ells governaven havien defensat.

És molt trist que tinguem un món amb mitjans suficients per viure tots plegats una vida feliç i tranquil·la i que només sapiguem fer la punyeta i buscar en quin indret trobarem quelcom que ompli les nostres butxaques o satisfaci el nostre ego. Els pagesos han hagut d’amenaçar de treure els tractors a les carreteres per cridar l’atenció. Potser sí que tenim massa pensadors al nostre món i ens falta gent que toqui més de peus a terra. En temes d’economia, reconec que no hi entenc res. La veritat és que el pobre mossèn Ramon Baranera, un excel·lent capellà i encara més bona persona, no tenia ni idea de matemàtiques. Però en aquell temps les coses funcionaven també per interessos. A principi de curs feien la distribució d’assignatures i tocava el que tocava. Amb tot, encara que l’economia no és el meu fort, sé que si un pagès produeix pomes, quan el producte es cull té un cost exacte, que té prou ben estudiat. Doncs resulta que si sobre el producte hi afegim el benefici mínim per poder viure dignament, el quilo de pomes s’hauria de vendre a... Doncs no, moltes vegades el pagès ven a un preu inferior al cost o ho ha de deixar podrir a casa.

Què hem de fer? Tirar la tovallola i resignar-nos? No. Per sort, encara hi ha molta gent que lluita i alguna cosa s’aconsegueix. Em direu babau, però jo no compro productes que estan infravalorats, i no perquè pensi que els especuladors hi guanyaran menys, no, sinó perquè sé que el pagès ho ha hagut de regalar.

Sort que com més negres veig les coses, més gent trobo que es mira el món per l’altra banda. Com aquella monja que fa 30 anys que viu una vida eremítica, dona alegria als que van a veure-la i prega per la humanitat. Ho sento, per a mi aquesta dona no perd el temps, com no el perden els pagesos que treuen els tractors.

I una cosa sí que em recomano a mi mateix: sigues conseqüent. Tot el que em fa pudor d’explotació, fora. M’agrada anar a dormir amb la consciència tranquil·la. Ja sé que no resoldré pas els problemes que crearan cada dia el Putin o el Trump de torn. Ja s’ho faran. Nosaltres hem de fer el que està al nostre abast. I anar a votar els que ens sembla que faran les coses amb netedat. És difícil, ho sé, però de moment no hi veig cap altra solució. I això és el que ens varen ensenyar els nostres pares.