Cara o creu

Aquesta legis­la­tura tan­carà el procés. Tant si l'objec­tiu de la inde­pendència queda a tocar de dits com si la majo­ria social que sus­ten­tava l'intent polític es demos­tra insu­fi­ci­ent o poc dis­po­sada a jugar-se res fora del som­riure, el govern de Car­les Puig­de­mont i Oriol Jun­que­ras tan­carà una etapa; hi hagi referèndum o no. Només una inter­venció exces­si­va­ment bel·lige­rant de l'Estat per atu­rar la con­vo­catòria i un esclat social a l'altura de la ingerència espa­nyola podrien enco­rat­jar ERC i el PDe­CAT a tor­nar-ho a inten­tar. Però la hipòtesi és prima, i tot s'enca­mina cap a un final. Cara o creu.

Si és creu, després vin­dran, pot­ser, altres intents. Men­tre això no passi, l'inde­pen­den­tisme social con­ti­nuarà latent, apa­rent­ment aco­mo­dat, fins que un nou esclat ho torni a esquit­xar tot. Pel camí haurà que­dat tota una gene­ració de polítics: el procés n'ha engo­lit uns quants, i pot­ser encara està famo­lenc. El com­po­nent gene­ra­ci­o­nal pesa molt. El cata­la­nisme, trans­for­mat ja en sobi­ra­nisme, haurà fet un canvi de men­ta­li­tat irre­ver­si­ble, i no hi podrà haver un retorn a la política autonòmica clàssica, ni tan sols en la seva versió con­tem­porània aban­de­rada ara per Iñigo Urku­llu, sobre les cen­dres polítiques de Juan José Ibar­retxe. No, Cata­lu­nya no podrà fer com Euskadi, on l'inde­pen­den­tisme és indis­cu­ti­ble­ment mino­ri­tari.

I si es fa el mira­cle? Després de qua­tre anys de for­tes ten­si­ons inter­nes, de bata­lles per l'hege­mo­nia, per la defi­nició del full de ruta, per les polítiques soci­als, pels noms que havien d'encapçalar l'intent... l'inde­pen­den­tisme avança per la cresta defi­ni­tiva. Hi ha, però, qui el veu exhaust, massa can­sat per afron­tar el xoc. La quo­ti­di­a­ni­tat s'ha impo­sat sobre l'excep­ci­o­na­li­tat d'aquell alè que el 2012 sem­blava immi­nent, des­ti­nat a tri­om­far perquè sí. En política, no hi ha deman­des que es gua­nyin de la nit al dia. I els anys que es va allar­gar la reforma de l'Esta­tut! És el con­sum ràpid de la política? Som ines­ta­bles i insa­ci­a­bles i poc dis­po­sats a pagar els sacri­fi­cis? Ho veu­rem els pròxims mesos. Pot­ser Bau­man n'extraurà alguna con­clusió des d'allà dalt.