Franco, Franco, Franco

La his­to­ri­eta ha pas­sat des­a­per­ce­buda, però paga la pena des­ta­car-la com a para­digma de l'Estat que patim. El jut­jat con­tenciós número 4 d'Ala­cant ha orde­nat para­lit­zar el canvi de les deno­mi­na­ci­ons dels car­rers de la ciu­tat que encara fan apo­lo­gia del fran­quisme, del falan­gisme o de motius vin­cu­lats al bàndol rebel de la dar­rera guerra dita civil. El juliol del 2016 el con­sis­tori va deci­dir subs­ti­tuir aquests records rei­vin­di­ca­tius en apli­cació estricta de la llei de la memòria històrica de 26 de desem­bre de 2007. És a dir, nou anys més tard, perquè, men­tres­tant la majo­ria muni­ci­pal del Par­tit Popu­lar no havia con­si­de­rat neces­sari ni pri­o­ri­tari com­plir la llei. Però, després de la decisió del ple, el por­ta­veu del mateix PP, Luis Bar­cala, va pre­sen­tar un recurs dema­nant que tot quedés atu­rat perquè el recanvi introduïa en el nomenclàtor muni­ci­pal “figu­res repre­sen­ta­ti­ves del comu­nisme i l'esquerra”. La jut­gessa ha deci­dit final­ment, doncs, para­lit­zar els can­vis i ha orde­nat “res­ta­blir les pla­ques ante­ri­ors”, en con­si­de­rar que cal espe­rar la reso­lució del recurs i que “no hi con­cor­ren raons d'urgència”. Tot el tràmit legal sem­bla asèptic i rao­na­ble. Però la història retrata a l'oli el cas espa­nyol. No hi ha “raons d'urgència” per subs­ti­tuir pla­ques de car­rer fran­quis­tes després de qua­ranta anys de la mort del dic­ta­dor i deu de l'apro­vació de la llei de memòria històrica. Hi pre­va­len “les garan­ties legals”. I la llei, que no té pressa, recu­pera la dic­ta­dura als ulls de tot­hom.