Tradicions

L'esplèndida sèrie The Crown (La corona), una ficció basada en fets reals, gira al vol­tant dels pri­mers anys del reg­nat de l'actual reina Isa­bel. El mes de febrer de 1952, una jove­neta de 25 anys ha d'assu­mir la suc­cessió i ha de tro­bar la manera de ges­ti­o­nar les ten­si­ons que li com­porta la nova feina (reg­nar). Seria el cas d'una dona jove, amb dos fills i un marit capsi­grany, que ha de con­ci­liar vida labo­ral i vida fami­liar. El con­cepte clau és el “sen­tit del deure” que li han incul­cat els tutors per pre­ser­var la ins­ti­tució que repre­senta. La mare, l'àvia i, sobre­tot, el pri­mer minis­tre, el lle­gen­dari Wins­ton Churc­hill ara a punt de com­plir els 80 anys i amb mala salut, estan deci­dits a tute­lar la jove reina sobre els usos i cos­tums de la corona que Wal­ter Bage­hot va dei­xar esta­blerts al seu clàssic The English Cons­ti­tu­tion. Uns i altres con­ven­cen la jove­neta que la seva feina con­sis­teix a apren­dre a no dir res, no inter­ve­nir en les coses del govern, i man­te­nir les tra­di­ci­ons. El vell i con­ser­va­dor Churc­hill posa la seva dar­rera ale­nada de lide­ratge al ser­vei de l'esta­bi­li­tat monàrquica. En el tema de defen­sar les tra­di­ci­ons Churc­hill no tenia rival. Quan uns almi­ralls li van posar objec­ci­ons a la invasió de Noru­ega adduint que aquesta acció no figu­rava en les tra­di­ci­ons de l'armada britànica, el vell lleó va res­pon­dre: “L'armada britànica només en té tres de tra­di­ci­ons: el rom, el motins, i la sodo­mia!” L'anècdota l'expli­cava, encan­tat, el poeta homo­se­xual Auden a l'època que va deci­dir anar-se'n a viure a Nova York. Allà va conèixer l'home amb qui va com­par­tir la seva vida, Ches­ter Kall­man, i sovint li volia fer enten­dre que, a diferència d'Amèrica, a Angla­terra les clas­ses infe­ri­ors “han d'acce­dir a posar-se al teu llit quan se'ls hi pro­posa”. Amb picar­dia, Auden expli­cava que al seu amic l'escan­da­lit­zava aquesta manera de pen­sar. Pobres ame­ri­cans, insi­nu­ava el murri Auden, tan poc dotats per a la iro­nia i tan poc res­pec­tu­o­sos amb les tra­di­ci­ons...