El panga i la globalització

El Diari Ofi­cial de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya del 9 de febrer ha publi­cat una reso­lució del Depar­ta­ment d'Agri­cul­tura, Rama­de­ria, Pesca i Ali­men­tació per la qual s'auto­ritza con­ver­tir una acti­vi­tat piscícola inten­siva de trui­tes en un espai de pro­ducció sos­te­ni­ble, edu­cació ambi­en­tal i recerca, pro­mo­gut per una empresa d'Alfara de Car­les (Baix Ebre). Aquesta dis­po­sició, d'ori­en­tació posi­tiva (reduir pro­duc­ci­ons inten­si­ves i aten­dre a la sos­te­ni­bi­li­tat) és il·lus­tra­tiva d'un tema actual evi­den­ciat per la decisió d'una cadena de super­mer­cats de dei­xar de ven­dre panga, un peix de pis­ci­fac­to­ries del sud-est asiàtic, a causa dels efec­tes ambi­en­tals nega­tius de la seva pro­ducció mas­siva, no perquè el seu con­sum no sigui segur. Això no és nou. Even­tu­als efec­tes nega­tius sobre el medi i pos­si­ble presència de con­ta­mi­nants en el panga, ja es van esmen­tar els anys 2007, 2008 i 2009, però lla­vors cap dis­tribuïdor euro­peu ho va tenir en compte, mal­grat les quei­xes dels pro­duc­tors de l'Estat espa­nyol i euro­peus, que cri­ti­ca­ven la com­petència d'una forma de pro­ducció poc con­tro­lada. Tot ple­gat deriva de la insu­ficiència de peix per aten­dre la demanda, a causa de la sobre­pesca i l'esgo­ta­ment de les pes­que­ries. Cada vegada hi ha menys pes­ca­dors i peix de pro­xi­mi­tat, que ha de ser la nos­tra pri­mera elecció. Convé men­jar peix, però per abas­tir-nos-en hem de recórrer també als cul­ti­vats a les pis­ci­fac­to­ries, de casa nos­tra i d'arreu, com el panga (sobre­tot del Viet­nam), la perca del Nil o del llac Victòria, i la tilàpia (d'ori­gen africà i ara cul­ti­vat sobre­tot a la Xina).

l'any 2012 es van detec­tar algu­nes mos­tres d'aquests pei­xos amb con­ta­mi­nants micro­bi­ans (listèria) i químics (mer­curi i pes­ti­ci­des), però no hi va haver risc per a la població. La situ­ació segueix igual. L'Agència Cata­lana de Segu­re­tat Ali­mentària informa que els pro­duc­tes d'ori­gen ani­mal (pei­xos inclo­sos) de països ter­cers pro­ce­dei­xen d'estats i esta­bli­ments auto­rit­zats per la Unió Euro­pea, dis­po­sen del cor­res­po­nent cer­ti­fi­cat sani­tari i estan sot­me­sos a con­trol. És cert que allà on es pro­du­eix el panga hi ha pis­ci­fac­to­ries que no ho fan del tot bé, però el seu peix no ens arriba. Els con­trols de les auto­ri­tats sanitàries indi­quen que el panga i simi­lars que con­su­mim són segurs. Encara que té un gust molt menys interes­sant que el peix fresc dels nos­tres mars, el seu valor nutri­tiu és simi­lar al d'altres pei­xos blancs (proteïna de qua­li­tat, poc greix i coles­te­rol), i és més barat. Es pre­senta en filets sense espi­nes i és fàcil de men­jar; per això es troba en els menús esco­lars. El millor seria que, grans i petits, con­sumíssim peix fresc de pro­xi­mi­tat, que també aju­da­ria la mai­nada a incor­po­rar gus­tos més com­ple­xos que el del panga, però amb això no n'hi ha prou. Tenint pre­sent que el seu trans­port des de països llu­nyans com­porta una des­pesa energètica i medi­am­bi­en­tal ele­vada, faríem bé de mode­rar-ne el con­sum, però pres­cin­dir-ne pri­va­ria de peix sufi­ci­ent els que tenen menys recur­sos. És a dir, glo­ba­lit­zació, la justa. Tant de bo dis­poséssim de manera sos­te­ni­ble de lluç de palan­gre i sar­dina fresca per a tot­hom i a bon preu.