Pere Verdaguer

No vol­dria pas que el meu arti­cle periòdic a El Punt Avui es con­vertís en una secció necrològica. Passa, però, segu­ra­ment per l'edat, que de tant en tant se'n van per­so­nes que per a mi s'han empor­tat uns mis­sat­ges que em sabria greu que se n'anes­sin amb ells. Tal és el cas del nord-català Pere Ver­da­guer, que fa ben poc ens va dei­xar. En ple fran­quisme, quan es feien actes sobre la rea­li­tat del català als Països Cata­lans, en Pere era “la Cata­lu­nya Nord”. En Pere Ver­da­guer era una per­sona com­pro­mesa amb el català i amb el país, i per això l'any 1939 va haver d'emi­grar amb la família com tants milers de cata­lans. I va arre­lar tan pro­fun­da­ment a Per­pinyà que hi va pas­sar tota la vida i hi va morir. Quan El Punt va posar en marxa una edició set­ma­nal al país veí, amb qui pri­mer vam con­tac­tar va ser amb en Pere Ver­da­guer, que de seguida ens va donar el seu suport incon­di­ci­o­nal. Érem cons­ci­ents que El Punt Cata­lu­nya Nord mai seria ren­di­ble. Es trac­tava, doncs, d'un tre­ball social, amb un nom­bre de lec­tors limi­tat i sense gai­res pos­si­bi­li­tats de créixer. Per això hi havia molt de volun­ta­risme. En Pere Ver­da­guer era pro­fes­sor de català a la Uni­ver­si­tat de Per­pinyà i els seus alum­nes van ser el nos­tre suport ele­men­tal per sor­tir cada set­mana. En aquells moments, el català a la Cata­lu­nya del Nord era gai­rebé tes­ti­mo­nial. Només el par­la­ven la gent molt gran i els alum­nes de la Bres­sola, una escola que tenia el suport moral i també econòmic des del Prin­ci­pat. En Fran­cesc Fer­rer en va ser un apòstol i els va donar una empenta quan ho neces­si­ta­ven. Recordo en Pere Ver­da­guer venint a aquell pis rònec del Cen­tre Català, on també hi havia Ràdio Arrels, quan havia aca­bat la seva jor­nada labo­ral, per fer-nos de cor­rec­tor, ja que no hi havia pres­su­post per a aquest lloc de tre­ball. També he de dir que en Pere era molt fidel a les seves idees i tenia molt clar que el volun­ta­risme no havia de durar sem­pre. El Punt era una empresa i com a tal havia de pagar els seus tre­ba­lla­dors, tot i que em sem­bla que o va cobrar molt poc o res, ja que la vaca no tenia llet. No conec a fons la rea­li­tat actual del català a la Cata­lu­nya del Nord, però em sem­bla que més aviat ha anat enda­vant. I tot gràcies a un petit grup de gent, alguns ja jubi­lats i altres força joves, que han tin­gut més moral que l'Alcoià. L'Estat francès en va saber molt, d'anar matant el català sense que ni els matei­xos habi­tants de la Cata­lu­nya del Nord se n'ado­nes­sin. Aquí vam tenir més sort, ja que en Franco va decla­rar la guerra al català, i això sem­pre és posi­tiu. Quan vaig començar l'aven­tura del set­ma­nari nord-català, us asse­guro que ja hau­ria girat cua quan vaig com­pro­var que fins i tot els pro­gra­mes dels aplecs de sar­da­nes eren escrits en francès. Cre­ieu, era molt dur. I si vàrem tenir més de mil subs­crip­tors, Déu n'hi do. En Pere Ver­da­guer deu­ria estar molt con­tent quan veia que en Lluís Lluís anava publi­cant novel·les en català i que tenien èxit. I una part d'aquest èxit era seu. Adéu, Pere, t'has gua­nyat un bon des­cans. Esti­gues tran­quil, que ara són més que abans els que llui­ta­ran per la nor­ma­lit­zació de la nos­tra llen­gua. Només cal constància com la que va tenir en Pere Ver­da­guer i una colla com ell.