Sense fre

La inde­pendència ha estat durant molt de temps un somni, un lloc inac­ces­si­ble situat a l'altra banda d'una mun­ta­nya molt alta. Durant tots aquests anys de mobi­lit­za­ci­ons ciu­ta­da­nes –que van acon­se­guir que la majo­ria de l'arc par­la­men­tari català se sumés al pro­jecte inde­pen­den­tista– hem empès i empès fins a situar el procés a dalt de tot de la pujada. No ha estat fàcil, ans al con­trari. Hem tin­gut mol­tes difi­cul­tats i entre­bancs, des de fora i des de dins, però hem acon­se­guit el que sem­blava impos­si­ble. Ara, estem a punt de donar l'empenta final que farà que el procés rodoli per l'altra banda de la mun­ta­nya i que ens porti a la república cata­lana. Alguns sen­ten les pes­si­go­lles a la panxa del ver­ti­gen que pro­vo­carà la bai­xada, però no hi ha marxa enrere. Un cop comenci a rodar, no hi ha manera de fre­nar-ho. L'Estat –que hau­ria pogut fer alguna cosa per fer-nos can­viar de parer men­tre estàvem pujant la mun­ta­nya– veu amb neguit que ens apro­pem al punt de no-retorn, i intenta impe­dir que donem l'empenta final amb totes les males arts pos­si­bles: denúncies, judi­cis, mani­pu­la­ci­ons bar­ro­e­res a la premsa afí, i un llarg etcètera. Ho tenim a tocar, sí, però també hi ha el perill d'entre­ban­car-nos i arri­bar a la meta plens de feri­des i amb algun os tren­cat. Fem-ho bé, amb la màxima con­cen­tració, i cons­ci­ents que a par­tir d'aquest moment només depe­nem de nosal­tres.