Espais públics

Més de vint papers, tres llau­nes de plàstic, dues bos­ses de pata­tes fre­gi­des, un paquet de tabac... això i molt més és el que compto pas­se­jant el gos per la zona verda al vol­tant de la bibli­o­teca de Girona Car­les Rahola. I puc asse­gu­rar que els ser­veis de neteja s'hi esfor­cen per tenir-ho tot al màxim de net i curiós. Quan­tes vega­des anant en cotxe obser­ves que el con­duc­tor del vehi­cle de davant llença un paquet de tabac buit a la car­re­tera després d'haver reti­rat la dar­rera cigar­reta. M'encén la sang, toco el clàxon; ja sé que no ser­veix per a res, però no puc evi­tar-ho. El que és brut és brut, no hi donem més vol­tes. Sem­pre havia pen­sat que les noves gene­ra­ci­ons, que tenen molta més cul­tura que abans, aju­da­rien a millo­rar la qua­li­tat de vida, pro­cu­rant que el que és de tots sigui res­pec­tat i fins i tot millo­rat. Sem­bla que no. Alguna cosa hem gua­nyat amb els gos­sos. Suposo que tots recor­deu, i no fa gai­res anys, que quan caminàvem pels car­rers de la ciu­tat no podíem badar mirant els apa­ra­dors o la gent amb la qual que ens creuàvem perquè a la més mínima ja ens havíem empas­ti­fat les saba­tes.

Cal reconèixer que els espais públics a les nos­tres ciu­tats s'han ampliat i s'han millo­rat. Però no aca­bem de tenir les idees prou clares. Les zones ver­des no són només per fer bonic. Hi ha ajun­ta­ments que hi tenen una autèntica obsessió. Els espais públics són o han de ser bàsica­ment per fruir-los. Soc feliç quan veig aquests grups de joves que lle­gei­xen, escri­uen amb algun apa­rell electrònic, o sim­ple­ment fan petar la xer­rada estas­sats a la gespa. Em fan posar de mala llet, i per­do­neu l'expressió, aquells car­tells que diuen “pro­hi­bit pas­sar”. Igual que els que pro­hi­bei­xen pas­se­jar amb els gos­sos. On els hem de por­tar, doncs, els cans. A Girona, al parc del Mig­dia, hi han posat un pipicà. Està molt bé. Però digueu a un gos que s'ha d'espe­rar a arri­bar allí per fer les seves neces­si­tats. Si els que tenim un ani­mal domèstic som cons­ci­ents de les nos­tres obli­ga­ci­ons, por­ta­rem sem­pre la bossa de plàstic, o les bos­ses, per si de cas. Quan surto a pas­se­jar el gos sem­pre penso que quan torni a casa no s'ha d'haver notat res del meu pas. I alguna vegada fins i tot he arre­ple­gat alguna caga­rada que algun des­a­pren­siu ha dei­xat al mig de la via o en alguna zona verda. Són els petits detalls que fan que la vida ens sigui més agra­da­ble. Si no comen­cem pel nos­tre petit món mai acon­se­gui­rem que la soci­e­tat tin­gui consciència que estem des­truint el pla­neta. Mili­ons de tones de plàstic hi ha als mars del nord. Algú hi hau­ria de posar mà. Però pri­mer hem de crear una consciència col·lec­tiva. Som-hi.