Expectatives fracassades

No sóc dels que diuen pen­ja­ments de l'ano­me­nada “tran­sició política” poste­rior a la mort de Franco. En la part petitíssima que em per­toca també va ser obra meva. Això no és garan­tia de res, perquè molta obra pròpia aviat la tira­ria a la bassa, però amb la tran­sició seria més cau­telós a l'hora de pren­dre mesu­res expe­di­ti­ves. Obra meva com a votant i també com a con­tri­bu­ent i peri­o­dista més o menys com­ba­tiu que va seguir aquell procés de prop i que, ni que fos a escala local, va con­tri­buir a mode­lar-lo. Pot­ser sí que es podria haver anat més enllà i tras­pas­sar alguns límits, però ja han estat prou estu­di­a­des les coer­ci­ons d'aquell moment deli­cat. Més enllà, però no gaire més. La famosa “rup­tura” alter­na­tiva a la “tran­sició” aviat va ser sufo­cada i no va tenir prou defen­sors per mate­ri­a­lit­zar-la. La rup­tura hau­ria estat bonica i con­ve­ni­ent, també vista amb ulls d'ara, però no va poder ser. La política és l'art del pos­si­ble. La frase és mali­ci­o­sa­ment con­ser­va­dora, però quina política no és con­ser­va­dora o no ho acaba sent?

La rup­tura, hau­ria produït menys ingenuïtat? Perquè d'ingenuïtat es tracta, també. Ens vam pen­sar que pel fet de ser demòcra­tes seríem forçosa­ment bones i exem­plars per­so­nes en l'exer­cici de la labor política. La cor­rupció era cosa del fran­quisme. De fet, el paper clan­destí que Jordi Pujol va ela­bo­rar abans de la visita del dic­ta­dor a Bar­ce­lona, i que li va val­dre un con­sell de guerra, pre­sen­tava Franco com un cor­rupte, per sobre d'altres con­si­de­ra­ci­ons.

En el joc democràtic par­la­men­tari, els par­tits polítics es con­tro­la­rien entre si, i com que no hi ha res que més il·lusió faci a un par­tit que des­co­brir i aire­jar les ver­go­nyes de l'adver­sari, la nete­dat que­da­ria garan­tida, sem­pre amb el con­curs del poder judi­cial. Les ver­go­nyes, ara ho sabem amb peri­o­di­ci­tat diària, no es van fer publi­ques ni es van cen­su­rar perquè amb el trans­curs dels anys tots en van acu­mu­lar i reve­lar les del con­trari com­por­tava el risc que aquest actués en cor­res­pondència. Els fil­tres i els orga­nis­mes “anti­cor­rupció” han apa­re­gut a escena tard. Tard i mala­ment? Tam­poc ells sem­blen del tot exem­plars, sobre­tot per la inter­ferència dels matei­xos polítics que els han creat, temo­ro­sos que un excés de zel els posi en perill la sopa o els faci tas­tar la de la presó. La tran­sició hau­ria d'haver pre­vist aquests orga­nis­mes des de bon començament. La “rup­tura” pot­ser hau­ria estat més ama­tent, però també és pos­si­ble que s'hagués refiat encara més de la bon­dat seràfica dels homes.

Crisi del sis­tema? Més aviat serà el mateix sis­tema qui l'haurà de superar amb par­tits nous o reno­vats i lleis d'extensió delic­tiva. Men­tres­tant: quina colla de gàngs­ters, quin mal viure, quin fracàs d'expec­ta­ti­ves ini­ci­als.