El repte sindical

Ahir es va cele­brar el Pri­mer de Maig, Dia del Tre­ball, dia de rei­vin­di­ca­ci­ons. La llista és llarga, perquè en breu es com­plirà una dècada –que es diu aviat– dels pri­mers símpto­mes de la crisi i de l'esclat de la bom­bo­lla finan­cera. En aquest temps el mer­cat labo­ral ha patit amb inten­si­tat els efec­tes de la des­trucció d'ocu­pació i de la seva pre­ca­rit­zació. Per això ara els sin­di­cats posen l'accent a recu­pe­rar part d'aquests drets per­duts –per cert, sense gaire con­flic­ti­vi­tat al car­rer–, al ritme de la recu­pe­ració de l'acti­vi­tat econòmica. És el moment per recu­pe­rar sala­ris i fer que aquest retor­nat crei­xe­ment del PIB arribi a les but­xa­ques dels tre­ba­lla­dors, però és també el moment per demos­trar si els sin­di­cats man­te­nen la seva força d'acció. I és que la crisi ha estat dura per a unes orga­nit­za­ci­ons que han vist com els seus afi­li­ats bai­xa­ven en paral·lel a l'aug­ment de l'atur, i que han vist també com la seva cre­di­bi­li­tat min­vava. És el mea culpa que ahir ento­nava el secre­tari gene­ral de la UGT a Cata­lu­nya, Camil Ros, tot reco­nei­xent: “Ens hem mobi­lit­zat poc en aquest temps, hem estat poc al car­rer.” Ara Ros fa una crida a orga­nit­zar el pre­ca­riat, que ja no és prin­ci­pal­ment el tre­ba­lla­dor de la cadena de mun­tatge d'una gran indústria, sinó l'autònom i el tre­ba­lla­dor de les micro­pi­mes que llui­ten sovint en soli­tari. Aquest és ara el repte per als sin­di­cats: ser capaços d'aglu­ti­nar aquests milers i milers de tre­ba­lla­dors pre­ca­ris.