Grans menuts

Ha sor­tit un lli­bre sobre l’alta cuina dels menuts. L’autor, Miquel Brossa, gastrònom agut, intrèpid i eloqüent, li ha posat un títol inqui­e­tant: Canai­lle. Mot man­lle­vat del sen­tit figu­rat que li dona Ber­nat Pivot. Aquest peri­o­dista l’aplica al con­junt de plats no ben accep­tats per con­su­mi­dors cohi­bits per res­pec­ta­bles pre­ju­di­cis cul­tu­rals. En català ente­nem per menuts les entra­nyes d’ani­mals morts, con­si­de­ra­des d’un manera àmplia que inclou sang, extre­mi­tats i apèndixs. Alguns menuts cor­rents: tri­pes, ronyons, pulmó, pedrer, cor, fetge, cer­vell, llen­gua, ore­lles, morro, cua, peus. Eren men­ges que no entra­ven en el catàleg de comes­ti­bles afa­vo­rits per la cuina ele­gant. Només eren gus­tats en algu­nes tau­les modes­tes de cases i fon­des. L’obra de Brossa absol els menuts del seu pecat ori­gi­nal cana­lla. És un gros trac­tat de la dig­ni­fi­cació gas­tronòmica d’un reper­tori bro­ma­tològic pri­mari, ele­men­tal, injus­ta­ment menys­tin­gut: el dels humils menuts. Pri­me­res for­qui­lles cata­la­nes en l’art dels fogons donen fe en aquest lli­bre de la gran­desa dels menuts. La lite­ra­tura mini­ma­lista del gust ha anat des­co­brint secrets del siba­ri­tisme a les cui­nes sàvies de cam­pe­rols i menes­trals. En aquests cer­cles selec­tes i sense pre­ten­si­ons, els més menuts de la família ens delíem per les san­gue­tes, sang fre­gida amb ceba i sal. Al Pallars és molt pre­uat men­jar “carn de bèstia viva”. Són cues talla­des a les ove­lles que encara tres­quen pels prats. Han estat escu­a­des per faci­li­tar-ne l’apa­re­lla­ment.