De Nicea a Solsona

Les decla­ra­ci­ons con­si­de­ra­des homòfobes del bisbe de Sol­sona, Xavier Novell, han aixe­cat pol­se­guera entre col·lec­tius LGTBI i la mateixa classe política del bis­bat. I no és la pri­mera vegada que s’enfanga: també l’any 2012 va sor­tir en defensa del bisbe d’Alcalá de Hena­res, Juan Anto­nio Reig Plá, en una polèmica simi­lar fruit d’un sermó retransmès per TVE. Cer­ta­ment, mon­se­nyor Novell no va estar gens encer­tat en una glossa que recor­dava temps pretèrits, quan aque­lla Església car­rin­clona i patri­ar­cal gover­nava la vida de l’Espa­nya en blanc i negre, la naci­o­nal­catòlica. L’Església que van viure els nos­tres avis; la de la meva iaia que, amo­ro­sa­ment, patia per­ma­nent­ment per si cau­ria bé a sant Pere i la dei­xa­ria entrar. Segur que Ell ho va fer, veient-la tota plena d’amor i bon­dat.

Però la iaia va mar­xar men­tre els temps can­vi­a­ven a mar­xes forçades, quan la soci­e­tat líquida vola­ti­lit­zava les iden­ti­tats i la religió més ofi­ci­a­lista que­dava pre­so­nera del pas­sat. El cato­li­cisme viu temps de crisi, de reu­bi­cació social. Viu en per­ma­nent estat de xoc, de con­flicte ideològic entre una base social que demana adap­tar-se a la con­tem­po­raneïtat i un col·lec­tiu, ofi­ci­a­lista, que s’aferra a l’ortodòxia com a reacció a la post­mo­der­ni­tat. No deixa de ser un con­flicte propi dels nos­tres temps, dues mane­res d’enfo­car el futur de l’Església que col·lidei­xen cons­tant­ment, mal­grat els equi­li­bris jesuítics del papa Fran­cesc. Al meu enten­dre, és una lluita iden­titària que, mal­grat no tenir grans líders visi­bles, està a l’altura d’altres debats que històrica­ment han mar­cat el cris­ti­a­nisme: la lluita con­tra l’arri­a­nisme en temps de Cons­tantí el Gran, la visió antagònica sobre el mal entre agus­ti­ni­ans i tomis­tes o el sisme luterà, per posar alguns exem­ples.

Però estic segur que la revisió del cris­ti­a­nisme del segle XXI no serà fàcil. Si més no, a la rebel Europa. A diferència de segles pas­sats, avui vivim en una soci­e­tat glo­bal, infor­mada, on són molt més difícils –fins i tot es rebut­gen– els lide­rat­ges uni­per­so­nals. La soci­e­tat del conei­xe­ment con­viu amb la força de la glo­ca­lit­zació: en moments de mun­di­a­lit­zació regi­o­na­lit­zada les iden­ti­tats locals i indi­vi­du­als pre­nen força com a reacció als fenòmens glo­bals. L’Església post­mo­derna, si més no a Occi­dent, ha de pren­dre una decisió com­plexa de la qual dependrà la seva super­vivència: afer­rar-se a l’ortodòxia amb el perill de caure en la resi­du­a­lit­zació o bé enten­dre la com­ple­xi­tat social i iden­titària i, per tant, adap­tar el seu dis­curs als nous rep­tes soci­als. La soci­e­tat del futur no és un món que com­bina blancs i negres sinó que viu ins­tal·lat en la gamma de gri­sos.

Després de l’hivern fosc del fran­quisme, a Cata­lu­nya hi va haver un des­per­tar religiós molt arre­lat a la base social. I Novell en va tenir un men­tor prou des­ta­cat, el bisbe Deig. Des­gra­ci­a­da­ment, les noves gene­ra­ci­ons de reli­gi­o­sos no sem­blen con­ti­nuar amb la tra­dició d’aquells qui havien actu­a­lit­zat el mis­satge naci­o­nal­catòlic als temps moderns. Però, d’entre les dife­rents polèmiques que ha aixe­cat el bisbe Novell, les que fan referència al procés d’eman­ci­pació naci­o­nal que viu Cata­lu­nya són les que em pre­o­cu­pen menys. Al final, tinc la sen­sació que ha fet equi­li­bris felins per no enfan­gar-se, mal­grat ell mateix citar en alguna ocasió que “la doc­trina social de l’Església reco­neix el dret dels pobles a l’auto­de­ter­mi­nació i més encara, a la inde­pendència”. Les que em pre­o­cu­pen són aque­lles acti­tuds que enca­llen el mis­satge religiós en el patri­ar­cat, cons­ci­ents tots que estem en un moment de grans rep­tes per fer polítiques de gènere inclu­si­ves. Enten­dre que la religió té la seva raó de ser en el dogma no vol dir que hagi de ser còmplice de per­pe­tuar una gran desi­gual­tat. Més, quan la pròpia cre­ació d’aquest dogma, des del con­cili de Nicea (325 dC), va ser­vir per codi­fi­car (beneit pel mateix empe­ra­dor Cons­tantí) tots aquells ense­nya­ments i nor­mes morals que aquells pri­mers cris­ti­ans van viure amb ple­ni­tud, humi­li­tat, sen­zi­llesa i gene­ro­si­tat.

Fur­gar en la història ense­nya com el mis­satge religiós pot evo­lu­ci­o­nar, es pot adap­tar a la con­jun­tura sense per­dre l’essència. La seva immu­ta­bi­li­tat, que volen fer veure alguns, resulta poc creïble des d’un punt de vista his­to­ri­ogràfic. El papa Fran­cesc ha estat valent en deter­mi­nats moments –s’ha negat a con­dem­nar els qui no seguei­xen la moral de l’Església–, però encara falta que el seu mes­tratge porti una ver­ta­dera revo­lució a la cris­ti­an­dat. Una adap­tació real a la vida con­tem­porània que la faci com­pren­si­ble a les iden­ti­tats can­vi­ants resul­tat de la soci­e­tat líquida.