De capçalera

El lli­bre La vida que aprenc, publi­cat per Car­les Cap­de­vila i Plan­diura dos mesos abans de morir, és una obra de capçalera. Un gran assaig en el sen­tit genuí del gènere. Hi ha una teo­ria que asso­cia l’ori­gen de la paraula arti­cle, apli­cada al peri­o­disme, a un tros d’assaig lite­rari. El mot ve del llatí arti­cu­lus. Sig­ni­fica mem­bre, seg­ment. Els arti­cles de premsa són frag­ments d’una obra d’assaig. Addi­son i Ste­ele, mes­tres de la sublim periodística anglesa del segle XVIII, ja escri­vien pels dia­ris cons­ci­ents de cons­truir una obra unitària, arti­cu­lada per peces com­ple­mentàries. Car­les Cap­de­vila, direc­tor fun­da­dor de l’Ara i antic redac­tor a l’Avui, va aple­gar en un sol volum un bon assor­tit dels seus tre­balls periodístics. Ha estat hereu d’aque­lla vella tra­dició britànica que en llen­gua cata­lana repren­gue­ren Pere Coro­mi­nes, Josep Pla i Joan Fus­ter en el pas­sat segle XX. L’obra del nos­tre Cap­de­vila relliga amb la d’aquells mes­tres de l’arti­culística en con­for­mar un ampli retaule de la vida aus­tera, en la línia man­tin­guda per l’huma­nisme euro­peu des del segle XVI. Tot i que les pres­ta­ci­ons del diari digi­tal ens posen ara a l’abast tot l’arti­cu­lisme de Car­les Cap­de­vila i Plan­diura, si més no el dels dar­rers sis anys i escaig, fou un encert que en fes una tria esde­vin­guda lli­bre de capçalera. Un dels arti­cles que inclou està dedi­cat als “experts de capçalera” en qual­se­vol ordre de la vida. Demà farà un mes que ens va dei­xar, però gràcies als seus tex­tos ell és un “mes­tre de capçalera”.