Votar no ho és tot

Vagis on vagis, gai­rebé tot­hom fa algun comen­tari sobre el procés, ni que sigui per dir que està fins al cap­da­munt de sen­tir-ne par­lar. La majo­ria coin­ci­dim a sen­tir una sen­sació estra­nya. Som cons­ci­ents que el govern no pot expli­car gaire res (avui pot­ser ho expli­quen tot i se’ns en va el for­mi­gueig), però tro­bem a fal­tar que el relat sobre la inde­pendència obviï, jus­ta­ment, parau­les com lli­ber­tat i inde­pendència. Si bé és cert que en un moment deter­mi­nat d’aquest llarg viatge per acon­se­guir certa legi­ti­mi­tat interna i externa la paraula clau havia de ser, com així ha estat, democràcia, ara que el rellotge fa un compte des­bo­cat cap a la cele­bració del referèndum, n’hi ha que pen­sem que hauríem de mat­xu­car la població amb els argu­ments a favor del dret d’auto­de­ter­mi­nació del nos­tre poble.

Hi ha gent que ho raona i defensa que encara no ha arri­bat el moment de par­lar-ne, que el moment deci­siu serà el setem­bre i que més val una cam­pa­nya intensa i con­cen­trada, que no pas una de massa llarga que cansi els votants. Altres per­so­nes addu­ei­xen que no cal ni gas­tar-se un cèntim d’euro a fer cam­pa­nya perquè a par­tir del moment que el govern espa­nyol vegi que anem de veres ens faran ells la cam­pa­nya por­tant tot i tot­hom al Cons­ti­tu­ci­o­nal i pro­hi­bint el referèndum, cosa que hau­ria de pro­vo­car una res­posta cívica a l’altura del repte històric. Final­ment, una ter­cera teo­ria és la que manté que Rajoy dei­xarà fer com va fer en el 9-N i que en cas que el sí a la inde­pendència s’imposi de manera clara i rotunda farà caure tot el pes de l’Estat sobre Cata­lu­nya el 2 d’octu­bre. Totes les teo­ries són res­pec­ta­bles i àdhuc encer­ta­des, perquè cami­nem per un camí que mai ningú ha tre­pit­jat abans que nosal­tres.

No sé si ens dei­xa­ran votar o ens dei­xa­ran fer i després trau­ran el gar­rot. Posats a dir, m’és indi­fe­rent votar. Encara més, estic con­vençut que votar no és el pinyol de la qüestió cata­lana. El pinyol de la qüestió cata­lana és l’estat de consciència del poble. Dit d’una altra manera, la volun­tat d’esde­ve­nir lliu­res. No ser­virà de res que hi hagi una par­ti­ci­pació mas­siva si després el resul­tat del referèndum és con­trari a la inde­pendència; o si passa com la nit del 27 de setem­bre, que tot i haver gua­nyat els inde­pen­den­tis­tes les elec­ci­ons ple­bis­citàries surt per tele­visió Anto­nio Baños –ales­ho­res de la CUP– per dir, inex­pli­ca­ble­ment, que l’inde­pen­den­tisme havia per­dut; que aquell resul­tat no era prou. Com si no fos trans­cen­den­tal que per pri­mer cop en la història unes elec­ci­ons donen una majo­ria jus­teta però abso­luta a diver­sos par­tits que defen­sen la inde­pendència de Cata­lu­nya i que, poste­ri­or­ment, tin­dran majo­ria abso­luta al Par­la­ment. Aque­lla majo­ria, a judici d’uns quants, era prou per decla­rar la inde­pendència, cosa que alguns líders de Junts pel Sí i la CUP havien promès en cam­pa­nya.

No ens estem expli­cant prou. No estem enco­ma­nant a la gent un espe­rit d’il·lusió vers el nou país; no els estem negui­te­jant amb argu­ments del que ens pas­sarà si no ho acon­se­guim; no estem expli­cant que tenim el poten­cial humà, cul­tu­ral, indus­trial... per ser un estat petit però prou dinàmic per revo­lu­ci­o­nar el sud d’Europa. De fet, els cata­lans som el futur d’Europa i de les naci­ons sense estat. Algu­nes enti­tats i par­tits afir­men que han començat la cam­pa­nya pel sí però juguen amb aquesta vol­guda ambigüitat sobre si és un sí al referèndum o al país lliure.

La llista de motius per convèncer tot­hom que cal ser un país inde­pen­dent és extensa (el nos­tre diari en va publi­car un cen­te­nar, però n’hi ha molts més) i abraça tots els àmbits de la vida dels habi­tants de Cata­lu­nya. Només els argu­ments, siguin raci­o­nals o emo­ci­o­nals, poden inci­dir, amb penes i tre­balls, en la decisió de l’amplíssima majo­ria que, diuen les enques­tes, no es pro­nun­cia.

Aquests votants no són ni la majo­ria silen­ci­osa del no ni la del sí, més aviat són una majo­ria con­for­mista a la qual tot els va igual de bé que de mala­ment. Pos­si­ble­ment no són tan deter­mi­nants com ens diuen. El que és real­ment deter­mi­nant és que els par­ti­da­ris de la inde­pendència es mobi­lit­zin mas­si­va­ment i vagin a les urnes. La resta resulta acces­sori, per bé que impor­tant.

No tinc cap dubte que els nos­tres gover­nants faran tot el que puguin per por­tar el nos­tre país a la con­se­cució de la inde­pendència i ho faran con­jun­ta­ment amb les grans enti­tats civils del país. Ara bé, dis­crepo en l’estratègia comu­ni­ca­tiva, que vol­dria més intensa. Que no ens passi com al Barça quan espe­cula amb el resul­tat i adorm el par­tit, fins que amb dos con­tra­a­tacs el rival li tomba un par­tit que neces­si­tava gua­nyar. Tant de bo aquest arti­cle cadu­qui i que avui ens expli­quin que tot és pos­si­ble... però que no està tot per fer.