Crispetes

A casa anar al cinema ens agrada molt. Això no vol dir que sem­pre ens que­dem asse­guts fins al final de totes les pel·lícules que anem a veure. Més aviat la ratio surt des­fa­vo­ra­ble a la per­manència a la sala. Quan un film no acaba de fer-nos el pes pac­tem 3 o 4 minuts més de coll al seu favor i, si no millora, mar­xem amb el con­ven­ci­ment que la part lúdica del nos­tre temps també té valor i no la volem per­dre amb històries que, per exces­si­va­ment len­tes o trans­cen­dents o bé per insubs­tan­ci­als i avor­ri­des, es fan soporíferes o difícils de pair.

Fa anys, una de les coses que m’agra­dava més fer, abans que s’imposés la moda dels halls de les sales de pro­jecció amb boti­gues de fruits secs, lla­mi­na­du­res, begu­des de tots tipus i cris­pe­tes, era men­jar-hi un entrepà. Fins i tot hi havia arri­bat a crus­pir-me un tall de pizza com­par­tida.

Quan ho penso me’n faig creus perquè, tot i que els asse­guro que jo inten­tava no fer fressa i men­jar amb total dis­creció i dis­si­mul tot aquell bé de Déu de car­bo­hi­drats, estic con­vençuda que els que esta­ven al meu vol­tant devien tro­bar-ho hor­rorós i molt des­a­gra­da­ble.

Ara, quan algun dia, una vegada asse­guts i dis­po­sats a viure una nova rea­li­tat, tenim la mala sort que algun des­a­pren­siu amb una enorme capsa de cris­pe­tes i un vas amb palleta inclosa per xar­ru­par el refresc de torn se’ns asseu al cos­tat, ja sabem que fins la mei­tat de la cinta hau­rem de supor­tar aque­lla fressa que se’t va ficant al cap i t’acaba obses­si­o­nant impe­dint que t’assa­ben­tis dels mati­sos dels diàlegs. Ja ho deia el Gato Jinks a Pixie i Dixie: “Mal­di­tos roe­do­res”.