Un pastís

Voler-te encai­xar dins d’un mot­lle només et con­ver­teix en un pastís. Aquesta màxima, que ser­veix per a qual­se­vol aspecte de la vida, també es pot apli­car a la política. El cata­la­nisme, per exem­ple, que vol dir una majo­ria de cata­lans, o una mino­ria deter­mi­nant, depe­nent de com es miri, mai ha vol­gut encai­xar en el mot­lle de l’Espa­nya de les auto­no­mies. I si no ho ha vol­gut fer el cata­la­nisme tra­di­ci­o­nal, aquell que mal­grat tot tenia un pro­jecte per a Espa­nya, encara ho vol menys l’inde­pen­den­tisme, que ha tro­bat en aquesta fórmula la manera de fugir defi­ni­ti­va­ment del mot­lle. Però si això val per a la vida i per a l’inde­pen­den­tisme amb res­pecte a l’uni­for­misme de l’Estat, també val dins de Cata­lu­nya. També s’ha de res­pec­tar, per tant, els qui dins de Cata­lu­nya no volen ser encai­xats en el mot­lle de l’inde­pen­den­tisme. I, pot­ser més impor­tant, dins del mateix inde­pen­den­tisme (o sobi­ra­nisme o cata­la­nisme) també s’hau­ria de res­pec­tar qui no vol ser encai­xat en el mot­lle d’una manera d’acon­se­guir els objec­tius. És el cas dels con­se­llers que han sor­tit del govern, però també és el cas dels comuns. Que hi hagi una part dels objec­tius com­par­tits no vol dir que s’hagin d’impo­sar. Vol dir que s’han de tro­bar els interes­sos comuns que els facin pos­si­ble. No és amb el menys­preu que s’acon­se­gueix l’acord. I això també val, per exem­ple, per a Albert Bat­lle. Els alts càrrecs que dei­xen el govern en el moment de la deso­bediència han de tenir el bene­fici del dubte de pen­sar que eren al govern espe­rant que l’actual procés polític aca­ba­ria amb un acord. Ja fos per un nou encaix, ja fos per un referèndum. Ara bé, aquest govern es va crear sota l’afir­mació que la majo­ria del Par­la­ment que li dona suport havia gua­nyat el ple­bis­cit d’inde­pendència. I, per tant, podem pen­sar que és inco­he­rent que esti­gues­sin en un govern que havia de pro­cla­mar la inde­pendència. Però com que el full de ruta d’aquests divuit mesos era tan ambigu que es va haver d’enri­quir amb un referèndum, hau­rem de con­cloure que d’autocrítica n’hau­ria de fer tot­hom.