Abans (tot) era millor

Ja fa una colla d’anys que uns clams apo­calíptics, pro­vi­nents del sec­tor pro­tes­tant-pro­tes­taire més jacobí del país (per dir-ho així), vati­ci­nen que el món, tal com va ara, aca­barà habi­tat per gent amb tapar­ra­bos que men­ja­ran her­bes, arrels i lla­vors, perquè –diuen– hi ha una evi­dent i pro­gres­siva recu­lada gene­ral del nivell de vida i dels drets soci­als més bàsics. Per tant, cal avançar i pro­gres­sar costi el que costi, sense pal·lia­tius ni pau­ses.

En algun lloc a la banda opo­sada, i amb un dis­curs del tot nostàlgic, es pro­clama que, per anar bé, hauríem de recu­lar anys i anys. Abans tot era millor –diuen–. España era de los españoles, la missa era en llatí, les famílies eren monolítiques, hi havia fe i con­ven­ci­ments, res no can­vi­ava mai, tot era segur i ben posat. Mol­tes referències ens envien al pas­sat, i fins els mode­rats se’n lamen­ten: abans tot era millor, hi havia un anco­ra­ment en valors ferms i autènti­ques cau­ses per defen­sar. Els eco­lo­gis­tes també s’hi apun­ten: abans l’aire era més pur, el mar més blau, el país més ten­dre i els ous (de les galli­nes) més colo­rats.

Era millor abans –pro­tes­ten els boti­guers–: no hi havia cade­nes de super­mer­cats, el fisc no ens empi­xo­nava, les rela­ci­ons amb cli­ents i proveïdors eren cor­di­als i direc­tes, no exis­tien els brics; la magnèsia, l’arròs i els deter­gents es venien a pes i en pape­ri­nes d’estrassa. Era millor abans –ron­di­nen els con­su­mi­dors–: no hi havia addi­tius en els ali­ments, el pa tenia gust de pa, el metge ens venia a visi­tar a casa, hi havia saba­ters que ado­ba­ven calçats i, si perdíem un botó, el compràvem a la mer­ce­ria. Era millor abans –cons­ta­ten els edu­ca­dors–: els alum­nes ens escol­ta­ven i ens deien de vostè, les seves referències no venien de la tele ni de les xar­xes, sabien fer punxa a un lla­pis i no hi havia asso­ci­a­ci­ons de pares i mares.

Era millor abans –s’indig­nen els pares dels alum­nes–: els nens i nenes apre­nien orto­gra­fia i sabien què era un zero, els ense­nya­ven història seri­osa i no pas això de tre­balls de camp, era el lloc d’apren­dre i no el de les fes­tes esco­lars, els tri­mes­tres tenien tres mesos i no els havíem d’anar a por­tar ni a bus­car. Era millor abans –em diu una besàvia–: les dei­xa­lles eren peles de taronja i cen­dra de la llar de foc, es podia par­lar amb els nets, hi havia un infern reser­vat per als mal­vats d’aquest món i un cel que al final de tot pre­mi­ava els bons, no exis­tien les tertúlies a la ràdio i a la tele, ni la premsa del cor (que de fet és d’una altra víscera més íntima, pam i mig més avall –i això ho diu un ser­vi­dor).