La civilització

Com se sap, l’últim dia del mes pas­sat els de la CUP es van mani­fes­tar davant la caserna de la Guàrdia Civil. Bingo: aquest cos para­mi­li­tar –fun­dat al segle XIX, com les poli­cies mili­ta­rit­za­des de Por­tu­gal, França, Holanda i Itàlia– rep ordres tant del minis­teri de l’Inte­rior com del de Defensa, i és pre­ci­sa­ment aquesta ambigüitat (els seus mem­bres van armats i viuen en caser­nes, com sol­dats, però visu­al­ment s’assem­blen a poli­cies) que els fa accep­ta­bles davant l’opinió pública quan l’Estat espa­nyol hagi de menes­ter un cop de mà dura per fer front a una crisi (i per a l’estat, l’1-O és una crisi en tota regla). Al cap i a la fi, qual­se­vol pre­si­dent sap que si treu l’exèrcit al car­rer, donarà una imatge d’autocràcia del tot con­dem­na­ble. Tant és així, que si les coses es tor­nen real­ment com­pli­ca­des, segons quins estats pre­fe­rei­xen recórrer no pas a les for­ces arma­des sinó a ban­des de civils que els donen suport d’una manera apa­rent­ment espontània: Nori­ega tenia el seu Batalló Dig­ni­tat a Panamà; al-Assad encara té els xabe­eba a Síria; i més recent­ment, Maduro gau­deix del suport dels seus Colec­ti­vos a Veneçuela. Són grups recents, reclu­tats d’una manera impro­vi­sada. I si calgués que l’Estat espa­nyol recor­regués a mesu­res sem­blants? No cal­dria impro­vi­sar res: tal com es va demos­trar a la mani­fes­tació cupaire el 31 de juliol, els uni­o­nis­tes espa­nyols més empe­dreïts tenen una força de xoc ben tra­di­ci­o­nal, fun­dada el 1933, per defen­sar les seves tesis: Falange, pre­sente!