Vagues a l’aeroport

Aquest estiu havia de ser l’estiu dels rècords a l’aero­port del Prat. I així ho ha estat. Però només en part. L’ampli­ació de rutes de llarg radi i les bones xifres de trànsit –al juliol es van superar per pri­mer cop en un mes els 5 mili­ons de pas­sat­gers–, no han pogut evi­tar que la imatge que ens quedi del Prat sigui la de milers de per­so­nes fent cues qui­lomètri­ques en espera de pas­sar els con­trols de segu­re­tat. La vaga con­vo­cada (i des­con­vo­cada a par­tir dels atemp­tats) pels tre­ba­lla­dors de la con­ces­sionària Eulen ha gene­rat una certa sen­sació de país de ter­cera, i al setem­bre arri­ba­ran més atu­ra­des tant dels tre­ba­lla­dors d’Eulen com dels d’Ilu­nion, encar­re­gada de la ins­pecció de l’equi­patge i la segu­re­tat a les ter­mi­nals. Aquesta crisi ens hau­ria de fer pen­sar en quins han de ser els cri­te­ris a l’hora d’exter­na­lit­zar ser­veis. El preu no pot ser la peça clau. Les empre­ses que gua­nyen con­ces­si­ons han de ser sobre­tot capa­ces d’ofe­rir aquest ser­vei amb qua­li­tat i de pres­tar-lo amb esta­bi­li­tat, i això gene­ral­ment implica també trac­tar bé els seus tre­ba­lla­dors. I també hem de ser exi­gents amb els ges­tors que exter­na­lit­zen i se’n desen­te­nen (és a dir, Aena). Però el que ha pas­sat al Prat també ens hau­ria de fer pen­sar en com equi­li­brar la legítima defensa del dret de vaga amb la garan­tia sobre ser­veis bàsics per al fun­ci­o­na­ment del país. No és un debat sen­zill, segur, però en podem començar a par­lar, no?