Unicorns

Tu ets de bosc i jo de mar, cor inquiet. Un dia vas voler saber per què t’esti­mava, cor inquiet. Donàvem massa a qui no ho havia sabut rebre, per una idea d’amor que els va por­tar a no saber-ne més. Havíem atre­so­rat amor men­tre ens cli­ve­lla­ven el cor. El temps ens ha assa­o­nat, sí, però encara tenim molt per rega­lar. En horit­zon­tal, ho eva­poràvem tot, dis­sipàvem trau­mes. Si no em tenies al cos­tat tru­ca­ves o com­pra­ves ves­tits blaus. El tracte, la mirada i la suor. Les mans. Érem com llúdri­gues atra­fe­ga­des amb els sen­tits a tot drap. Sabíem que calia desac­ce­le­rar per ser millors. Érem màgics i ens hauríem men­jat, com els romàntics. M’huma­nit­za­ves: la bellesa és una pro­mesa de feli­ci­tat. T’esti­mava perquè t’agra­dava la paraula “groc”. T’esti­mava perquè em detec­ta­ves els plecs amb idèntica passió amb què res­se­guies l’onada amb el dit. Érem pro­ces­sos cre­a­tius de madu­ració lenta. El nos­tre amor era pur i sal­vatge, bico­lor. El nos­tre amor. Quan es tracta de xoco­lata, tota resistència és poca. Parlàvem de camins, turons i horit­zons. Em mane­ja­ves com vol­dries que et trac­tes­sin a tu, però jo no en vaig saber prou. Uni­corns i intel·ligència, i la llum que passa entre línies. Con­ver­ses infi­ni­tes i distòpia a dis­creció. El ressò de la nostàlgia del car­rer per tor­nar a ser. Con­tra­di­ent Terry Pratc­hett, tu no ets només una coma en les pàgines d’aquesta història. Vol­dria mol­tes vides per seguir-les par­lant amb tu, aja­guts on sigui, sota una pluja de llums de paper, tot molt suau, dei­xa­tat, calmós. Pur. Blau. Per molts anys, ter­ri­ble.