‘Nit de Reis’

No es poden com­prar amb massa ante­lació les entra­des del tea­tre, perquè després passa que el dia que hi has d’anar tens un mal de quei­xal que no t’hi veus de cap ull o hi ha un altre espec­ta­cle que et reclama l’atenció perquè la Guàrdia Civil ha ocu­pat la Gene­ra­li­tat. De totes mane­res, dime­cres vaig optar per no per­dre les entra­des i anar al tea­tre. Nit de Reis, de Shakes­pe­are, al Tea­tre Lliure de Gràcia. Abans hi havia tru­cat: “Hi haurà funció?” Havia lle­git que algu­nes lli­bre­ries havien tan­cat en pro­testa per l’ocu­pació poli­cial i les deten­ci­ons prac­ti­ca­des. “Hi haurà funció; si es pro­du­eix alguna nove­tat li tru­ca­rem a aquest número.” Hi vaig anar amb molt temps per si hi havia reten­ci­ons de trànsit. El camí va resul­tar expe­dit. Els bars de la plaça Rius i Tau­let eren plens de gent. El bar on vaig entrar per pren­dre una coseta va resul­tar ser vege­tarià i abs­temi. Men­tre em men­java un tall de pizza de ver­du­res amb un vas d’aigua vaig obser­var la cli­en­tela. Gent jove i sana. Només un senyor de la meva edat que tenia pinta de filòsof lle­gia el diari per acom­pa­nyar el batut de xoco­lata. Aquesta gent i la que hi havia a la plaça, era indi­fe­rent a la con­cen­tració humana que en aquell moment i durant tot el dia tallava la cir­cu­lació de la Ram­bla i la Gran Via, can­to­nada on se situa l’edi­fici de la Con­se­lle­ria d’Eco­no­mia on la Guàrdia Civil actu­ava amb més zel? El que és segur és que a ningú li pas­sa­ria pel cap pro­hi­bir un referèndum. Gent nor­mal que par­ti­ci­parà en el referèndum amb nor­ma­li­tat, si s’arriba a fer, votant sí o votant no. Els vaig veure incli­nats pel sí. Només als lava­bos del tea­tre em vaig tro­bar un senyor una mica espan­tat: “Ha vist el que està pas­sant? No sé com aca­barà, tot això.” Li vaig dir que aca­ba­ria bé. No es pot enfron­tar una obra de tea­tre amb massa cabòries.

Em pen­sava que la direcció del Lliure, tea­tre com­promès, eme­tria un comu­ni­cat rela­tiu “al que està pas­sant”, abans o després de la funció. Ni una paraula. Tam­poc una agi­tació entre els assis­tents. En canvi, a aque­lla hora el públic del Liceu s’alçava per can­tar Els Sega­dors, exhi­bir este­la­des i recla­mar inde­pendència. La gent de tea­tre ja diu que no hi ha res més impre­vi­si­ble que la reacció del públic. La per­cussió de cas­so­les de les deu no pene­tra a la sala inso­no­rit­zada. He fet bé, de venir? No tenia el meu lloc entre els mani­fes­tants? Al mig­dia havia com­plert unint-me a la con­cen­tració de davant el meu ajun­ta­ment. A aque­lla hora n’hi havia una altra. Fins i tot a la Puerta del Sol de Madrid, n’hi havia.

I Nit de Reis? Vaig riure com feia temps que no reia al tea­tre. A esto­nes, Shakes­pe­are és un pre­text perquè uns actors fantàstics i molt assa­jats facin l’his­trió. El canònic i recon­sa­grat Shakes­pe­are ho admet tot, no com la Cons­ti­tució...