Ferrante ho peta

Quan par­lem de lli­bres, el terme feno­men només res­pon al nom­bre ingent de lli­bres venuts. En el cas d’Elena Fer­rante, s’hi suma l’alta qua­li­tat literària. El feno­men Fer­rante creix amb un enigma: ningú ha vist mai la cara de l’autora de L’amor que molesta, Els dies de l’aban­do­na­ment i La filla fosca, obres que Navona Edi­to­rial ha publi­cat en català en una tra­ducció, per què no dir-ho, molt lluïda. Elena Fer­rante és el nom fals d’Anita Raja. Segons ella, els dia­ris diuen men­ti­des i la tele­visió és una farsa. Per això, en comp­tes de triar l’ano­ni­mat, escull l’absència per poder escriure en lli­ber­tat. Fer­rante s’ha con­ver­tit en una sen­sació literària sense par­ti­ci­par en el circ de la pro­moció. Per ella, escriure és una seducció llarga, exte­nu­ant i pla­ent alhora. Les seves són novel·les de gran potència psi­cològica, gens ama­bles, fetes de ges­tos. Lli­bres que des­per­ten reac­ci­ons vis­ce­rals perquè ella els escriu des d’un nus. La seva veri­tat deriva de la seva vivència, fràgil i feroç. Tracta la mater­ni­tat com una experiència emo­ci­o­nant i al mateix temps ter­rorífica. Supera les dones tren­ca­des dels clàssics i de Simone de Beau­voir i només les esquerda. Són heroïnes del nos­tre temps, dones cul­tes que han estu­diat i que es cli­ve­llen amb la pèrdua de la mare, l’aban­do­na­ment del marit o l’hos­ti­li­tat d’un fill. Es debi­li­ten, és clar, són huma­nes. Però no volen ser dones tren­ca­des: reac­ci­o­nen, s’aixe­quen, viuen i no estan absor­bi­des per l’Home uni­ver­sal. Avui arriba a les lli­bre­ries La fran­tu­ma­glia en català, a Navona. Lle­giu el die­tari d’una gran escrip­tora.